“Homenatge a dones de cançons o a cançons de dones: Eloise, Caroline, Candy; Dolors, Angie, Aurora; Barbara Ann, Betty Davis, Eleonore; Raquel, Johnny and Mary; Lola, Lucy, Ninette; Mamy Blue, Nena, Nina; Santa Lucía, Sara i un llarg i generós etc.”

Dia a dia

De sobte,
una borrasca intel·lectual
em porta una galerna
que m’esfilagarsa
la pau quotidiana,
com si fos l’entramat
d’una xarxa d’aiguamoll.

Esperit enllà,
surt, del seu amagatall,
el poruc esforç,
per preservar
els colors i coloraines
que solem assignar
al nostre dia a dia.

Etiquetes a la fruita

No acabo d’entendre aquesta moda de ficar petites etiquetes a cada peça de fruita, on es publicita el fructicultor, la cooperativa o qui comercialitza aquesta fruita i la seva procedència. ¿No és suficient publicitat l’etiqueta genèrica que porta la capça o caixa on va tota la fruita? Aquestes etiquetes són autoadhesives; per tant, porten la corresponen pega o cola per poder fixar-les. Com totes les pegues i coles són nocives per a la salut i en algun cas poden arribar a ser susceptibles de provocar un càncer. Jo em pregunto: el ministeri de sanitat té regulada aquesta pràctica? ¿Hi ha alguna normativa, sobre l’etiquetatge i embalatge, que reguli la pràctica d’etiquetar peça a peça tota la fruita?

Mentrestant, aconsello que després de treure l’etiqueta de la fruita, rentar-la a consciència, si s’ha decidit menjar la fruita amb la seva pell.

Paravent emocional

Absència de paraules,
dins un neguit urgent,
amb sentor de capvespre
i petons de paper.

El misteri d’un desig,
arrel melangiosa que
esfulla la boira fosca
del passat, del record.

I al cor, un paravent
per protegir les emocions,
que sempre surten
sense espai ni temps.

“Quan estiguis a punt d’abandonar pensa per què vas començar”  (Anònim)

Un record balb

I em sento condemnat
a una vida sense penes,
sense cel ni infern,
amb destí de rat penat,
sense veure més enllà;
destí de drac d’infantesa,
quan somiàvem a...
deslliurar a la princesa.

I em sento lluny de mi,
un estrany que busca
el seu feixuc equipatge
a cada parada, a cada estació;
tot buscant la cara de benvinguda,
un somriure per a la seducció
i les branques de l’abraçada,
per tornar, com no!, a l’estil balb.

El misteri de l’amor

En el boscatge del misteri,
s’amaga la petjada de l’amor,
la fragància que ens capgira
el laberint de la falsa por:
L’ansietat del somni complert
quan es desxifra aquest misteri:

    L’udol d’una confidència,
    el bufec innocent de sorpresa
    i una fiblada al pit del paradís
    perquè esberli la memòria:

         Cap flat d’ombra,
         cap orgull indolent,
         ni xiulet de llençols
         ni trets de temptació;

només la tendresa de la persona
i l’alegria de no sentir-se orfe;
ja que, podem tornar a descrostar
tots els sentiments vells i nous.

“Si vols somiar, aprèn a interpretar el missatge del somni”

Reviure

(Fes-ho teu)

Mot rere mot,
certifico l’escalf
de les paraules.

Mot per mot,
fico llenya al foc
i, fil per fil,
refilo ton somrís,
amb encaixada
de sentiments.

De cap a cap,
torno a sentir
com l’amor
em fa reviure.

Vida inventada

No vull malviure,
esfullant la margarida
del Sí o No de cada vers.

El meu testament
no és sòlid i està
a tres pams del neguit,
el que mai he vençut.

Per aquesta raó escric,
per inventar una vida,
una vida que sigui la meva.

“Somia en gran i atreveix-te a fracassar”  (Norman Vaughan)

Ploro

De què em serveix plorar?
De re, però ploro.
Ploro per amortir el dol
d’un procés d’adaptació
que mai porta presa.
Ploro, amb pluja d’emocions.

Ploro, perquè la vida
m’ha segrestat l’endogàmic
“...in corpore sano”,
malgrat que encara em quedi
la “mens sana...”
i, com no, un llapis i un paper.

Enyorant la pluja

Tinc el gust metàl·lic
que dóna una medicació.
Mentrestant, esmolo el nou dia
i allibero l’ombra del dubte.
Desitjo que torni la pluja,
la que fendeix la terra,
la que fendeix l’olfacte.

“El realista sempre beu a la font del sentit comú”

Quan crida la nit

Passejo per la platja del record
a trenc de melangia agresta,
quan torna un captard de Ponent
i una marea de lluna plena,
vinçada de llum de marbre
i humida arena d’amor.

     I em crida la nit,
     com crida l’oreneta
     en el seu vol d’estiu
     i capvespre rogenc.
     Ara, faig crit al vent.
     Ara, em crida la nit.

De tornada

Enfilo el camí del secret,
invoco el seu fidel ressò
que n’és fruit de la terra.

La solitud em porta a...
tenir pols als llibres,
mentre s’escolen
totes les preguntes.

Precari equilibri,
aquell que neix del crit,
quan desvetlla l’entranya,
on la pell és més fina.

Llavors, et preguntes:
Qui sóc? On sóc? Per què?
I ja estàs de tornada.

“On acaba l’opinió i on comença l’especulació?”

Escriptura

Marxo!
Sense equipatge,
sense bitllet de tornada,
veient passar andanes
i cap d’elles és la meva.

Marxo!
Ningú m’acomiada,
ningú té prou valor
per afrontar la realitat,
que és meva, que és seva.

Marxo!
Enrere deixo:
avets negres i platejats,
arena i sorra daurades,
música i cants caducats
i poemes escripturats.

Rosari

Sóc peix que neda
pel mar de paraules
i, de sobte, atrapat
a la xarxa de la poesia;
aquella que em dóna
alè, per poder sobreviure,
dins les ones de la malaltia
i al rosari del dia a dia.

“L’experiència no és el que et passa, sinó el que fas amb el que et passa”  (Aldous Huxley)

Acceptar el temps

M’engoleix la rutina
amb un rosari d’instants
que fugen com fuig la vida.

A la llum li segueix la foscor
i altra vegada li segueix
la claror d’una nova llum.

Tinc paraules per reparar
al costat mateix del diccionari,
que tinc a l’abast de la mà.

A vegades fa mal escriure,
perquè has de sortir
del recer de les entranyes.

Cada senyal, cada matís
m’omplen de plenitud,
però també em fan patir.

És estrany tenir només
per company al temps,
mantenir la seva veu

i començar a acceptar
el seu afamat procés
i un veredicte tirànic.

Versos blancs

Ens hem fet...
vassalls de la vida
i serfs de la rutina,
entossudits per viure,
obstinats per gaudir
-al preu que sigui-
el suc de la taronja,
perquè així s’allunya
la pertinaç mort:

Desitgem ser guarits
amb pastilles redemptores,
perquè no volem ser salvats
del nostre nociu estil de vida.
             _______

Quan entro per la porta,
m’agradaria que la por
i l’angoixa sortissin
per la finestra:

Pau i tranquil·litat
són la base de la salut.

“Els ulls no serveixen de res a un cervell cec”  (Proverbi àrab)

Quan torni el somni...

No, no són necessàries paraules,
tot just es necessita silenci
i comprensió, perquè s’aturi
el dolor. Només així se n’anirà
la pena que ens oprimeix.
           ________

Si el que més estimem
no ho podem tenir...;
llavors, que n’és la vida?
           ________

Qui més dóna, més estima.
Lluny queda aquell somni
i, nosaltres, voldríem dormir,
per si torna el somni, somiat.

Hora i quart de crepuscle

Primer, el contorn d’una negra muntanya
que es perfila com si fos un baix relleu,
en el cel gris-blavenc de la primera llum.

Més tard, la tènue llum de l’albada
comença a dibuixar, sense pressa, formes;
aquí una pedra, allà un arbre i, de sobte,
pinta de pàl·lids colors el seu dibuix.

Ho fa amb tot el temps d’una eternitat
i amb l’expertesa de l’artista que,
dia rere dia, pinta el mateix quadre.

Per últim, la muntanya és coronada
amb raigs de sol, que la cobreixen,
fent l’esclat de tota mena de colors,
colors que en són vida, la nostra vida.

“Malauradament, l’important no és el contingut de la llei, l’important és qui i com s’interpreta aquesta llei”

Cor tou

Quan el cor està tou:
pa de pessic de l’esperit
sortit del forn de la tristesa,
on les llàgrimes gorgollen,
font d’impotència, sense sorgir.

El temps queda buit
dins l’eco del pensament,
amb remolí d’emocions
que no troben camí per sortir
d’aquesta cíclica situació.

Ambigüitat

“El rebel mai guanya, però tampoc perd,
perquè sempre lluita. D’això tracta la rebel·lia,
de persistir en la lluita”

La rebel·lia com brot d’estrès
i l’oblit (dins l’arqueologia
d’una memòria, amagada
en un infant) a les palpentes.

El tedi de la sempiterna rutina
i l’altre estrès -el d’incompetència-
que ens embrolla. Me’n vaig, marxo,
exilio la meva ment, no sigui
que la tebiesa em torni a segrestar.
               __________

No sóc partidari d’espais tancats,
ni que siguin grans, ni que siguin
plens de llum, artificial.

Sóc suïcidi de pensament,
perquè tot pensament mor
en el temps. Però, al menys, penso!

No m’importa l’harmonia de la forma
ni el joc d’escacs de la simpatia,
en tinc prou amb el pou del fons, sense fons.

Ah!, i la meva veu està reciclada,
l’escriptura ben apamada i...
tots els somnis fimbrant la nit.

Sí, encara tinc la bona fe d’escriure poesia.

“Si al principi la idea no és absurda, llavors no hi ha esperança per a ella”  (Albert Einstein)

Ras i curt

Per justificar el pacte de finançament amb Catalunya, el pacte s’ha plantejat com un pas cap a la federalització d’Espanya. A mi, sempre em deixa perplex la ingenuïtat (o potser subtil manipulació?) d’alguns polítics, que no se n’adonen que sempre els hi està traint el subconscient. Però, anem a pams:

1.- Fer un estat federal dins una república és relativament senzill, només cal voluntat política i suport social.

2.- Fer un estat federal dins d’una monarquia (parlamentària o no) ja és més difícil i moltes vegades impossible; si, com en el cas d’Espanya, aquesta monarquia està sustentada per un ADN totalment autocràtic.

3.- Canviar una estructura territorial autonòmica per una estructura territorial federal, implica canviar la constitució o (i seria millor) fer una constitució nova. D’aquesta manera, hauria la participació de dones en la seva redacció i així es podria rectificar l’error històric de la constitució masclista actual. Però, desenganyeu-vos, això a Espanya no passarà mai.

A polítics i governants els hi tinc que dir: deixeu de generar falses expectatives i impossibles esperances, que l’únic que fan és generar noves frustracions a molts ciutadans i els hi dóna munició dialèctica a molts altres.

El somni

Després de tot, l’important
no és aconseguir el somni;
l’important és tenir el somni,
la capacitat etèria per sortir
de l’eterna garjola de la rutina,
que ens empresona, i obrir
el cel per ficar-hi el nostre sol.