I em sento condemnat
a una vida sense penes,
sense cel ni infern,
amb destí de rat penat,
sense veure més enllà;
destí de drac d’infantesa,
quan somiàvem a...
deslliurar a la princesa.
I em sento lluny de mi,
un estrany que busca
el seu feixuc equipatge
a cada parada, a cada estació;
tot buscant la cara de benvinguda,
un somriure per a la seducció
i les branques de l’abraçada,
per tornar, com no!, a l’estil balb.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.