Envernisso el cel
de gris entelat,
amb desig melangiós
perquè torni la tardor
i l’hivern del meu record.
Vaig venir en nit de boira,
branques gebrades i gespa
regalimant llum d’estels,
llum de desenganys.
Sóc lleidatà, sóc fill de boira.
I la mare em bressola amb
l’amarguesa del seu silenci.
Ella difumina el grisenc
d’aquesta nova llum,
perquè no em desperti.
I la mare m’acarona
amb mà freda; perquè,
tot sovint, ens oblidem
que la mort ens envolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.