He pagat penyora
a l’ombra del record,
a l’ocell del silenci
i al ganyol de la nostàlgia.
Porto llàgrimes difuntes
brodades en insomni d’enigma
i en màgia d’ingenuïtat.
Em sento transparent
com aigua de pluja
i em sento suc de taronja,
encara que li manca sucre,
per gaudir la serenor d’ànim,
quan aquest enfila el vaivé del cor.
Per això, amago la meva pena
rere l’amulet de la nit
i rere el tresor d’un somriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.