Foc a terra
(A totes les infermeres i infermers)
La suau carícia de la flama
que llepa l’escorça del tronc,
em porta un record d’agraïment.
Diuen, que el meu ofici
també n’és un art. Però...,
em sento com el vidrier,
que ha d’anar en compte
de no tallar-se, de no ferir
susceptibilitats i sentiments.
Les espurnes fan un cel
al fons de la xemeneia.
El firmament de la salut
també està ple d’estels
que, tard o d’hora, s’apaguen.
No som capaços d’admetre
que som finits, com el foc,
com la brasa que ens escalfa.
Això, ens crea neguit i ansietat;
ja que, les nostres cendres són
les arrels per tornar al més enllà.
(I..., l’esquerda ja ha cicatritzat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.