El bec ple de sorra.
Destre, saltirona per
l’aiguamoll de baixamar.
Pinça un petit mol·lusc
i, tot seguit, se l’engoleix.
Aquest indret, fred,
amoixa l’esperit.
Vora mar, l’amnèsia
de les petites coses
són el mol·lusc engolit.
Totes elles, plegades,
encabeixen en l’almosta
d’unes mans tremoloses
que, cada anyal, en són
devenir segur, com
cada minva de gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.