Estic present quan l’escuma,
a ran de platja, brandeix l’esmolet
d’aquesta sageta ancestral, amb clam
i ressò de cala; on s’estén aquest
bancal de sorra i l’espona del reclam.
L’ombrel·la d’una au em repta
l’oreig mediterrani d’un sol d’aram,
parrupaire d’ones i núvols
que s’embanquen com gra a la sitja.
Cavalca l’embalum de la imaginació,
voliaina daurada que s’encantella
de pedra en pedra i de cor en cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.