Llavors, per dir-t’ho,
li faig un pessic al temps.
Endevino l’escalf del teu somriure,
la remor del teu mirar
que nodreix el meu enyor,
on roman un càntic d’estel.
Hores d’ara, escolto
-en altre pessic de temps-
les teves paraules que
esberlen l’espai com rem
en aigua de mar en calma.
Manllevat, no goso escriure
aquest pessic de pluja,
des del refugi i mesura
de la meva timidesa. Nàufrag,
altra vegada, del teu somriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.