Diguem que passa el temps, i que sovint
passa de pressa i el perdem com un tren
que ens havia de dur allí o allà.
Diguem que som nosaltres qui passem,
i que passem de llarg tantes vegades,
corredors d’una cursa sense fita.
Diguem el que diguem, ens hem perdut,
i ens hem perdut fa temps, i molt, i massa.
I potser l’única cosa que ens queda
és aprendre l’ofici de trobar-nos.

                                                    Joan Callau