Estic més despert que mai,
sense el neguit d’anar a treballar,
dubtant si, amb onze graus,
trec la bicicleta o vaig a caminar.
Les meves cames són fites
kilomètriques i els pulmons
la meva saba, que dóna vida
a un arbre de molts anells.
Tinc pocs entrebancs
i molta nostàlgia, davant
el silenci d’un rellotge imprecís:
enyoro a tots els éssers estimats.
Sóc, doncs, la percepció del temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.