Normalment, la majoria de polítics no solen pensar amb futur, només pensen en present. I segons les circumstàncies, aquest present pot ser massa immediat i, per tant, efímer. Aleshores, com ho fem? A partir de quin criteri? Ho fem des del saber o des del no saber? I si no sabem, ¿per què opinem, deduïm i concloem, enlloc de preguntar? ¿Ens deixem seduir per aquell polític que no sap, però que és el millor aparentant que sap? Masses preguntes i poques respostes. Així doncs, intentem buscar una solució al plantejament d’aquestes preguntes, fent-ho des dels poders de l’estat i tenint cura de les conseqüències socials, polítiques i econòmiques sorgides en qualsevol confrontació política.
Comencem pel poder judicial. No tenim un sol poder judicial, tenim dos poders judicials: Uns jutges i fiscals que accedeixen al seu càrrec per concurs oposició i altres jutges i fiscals que accedeixen al seu càrrec, nomenats per designació del poder executiu. Per tant, i “a priori”, una part important del poder judicial té una dependència directa o indirecta amb el poder executiu, que és qui l’ha anomenat; quedant qüestionada la independència d’aquest poder judicial.
Seguim amb el poder executiu. Podríem dir moltes coses, però no caiguem amb especulacions (més emocionals que racionals) i anem als fets: El president del govern també és president d’un partit polític que està imputat per possible corrupció. President que va dir aquella perla de “Luis sé fuerte”, que governa amb quatre ministres (Català, Montoro, Zoido i Dastis) reprovats per la majoria del congrés de diputats i que encara no ens ha dit si sap, o no sap, qui és M. Rajoy. No hi ha més comentaris, però com sempre dic: “No es defensa a la persona, es defensa la veritat”
Ens queda el poder legislatiu que, en teoria, és el més democràtic, per haver estat elegit pels ciutadans i per votació. No obstant..., aquí ens trobem que aquesta elecció és representativa, no és participativa. Les llistes són tancades i bloquejades, trencant així el principi democràtic de la igualtat; ja que, el primer candidat sempre surt elegit, mentre l’últim candidat no pot sortir elegit mai. A més a més, també és molt important tenir en compte que no és el mateix un diputat que deu el seu escó al seu partit, que el seu escó el degui directament als ciutadans. Així doncs, que cadascú decideixi la seva posició en funció del criteri que tingui del concepte democràcia.
Ep!, i encara ens queda el quart poder: La premsa. Bé, no tota la premsa, alguna premsa que sempre ens diu el que ha de passar, i ho fa abans que portaveus polítics o judicials, i ens ho diu sense cap rubor, canalitzant la majoria de filtracions de resolucions judicials i algun que altre secret de sumari. I tot això amb total impunitat.
Però no us amoïneu i seguiu sent optimistes; perquè, passi el que passi, estem vivint en democràcia. Bé, als menys és el que ells ens diuen.
Comencem pel poder judicial. No tenim un sol poder judicial, tenim dos poders judicials: Uns jutges i fiscals que accedeixen al seu càrrec per concurs oposició i altres jutges i fiscals que accedeixen al seu càrrec, nomenats per designació del poder executiu. Per tant, i “a priori”, una part important del poder judicial té una dependència directa o indirecta amb el poder executiu, que és qui l’ha anomenat; quedant qüestionada la independència d’aquest poder judicial.
Seguim amb el poder executiu. Podríem dir moltes coses, però no caiguem amb especulacions (més emocionals que racionals) i anem als fets: El president del govern també és president d’un partit polític que està imputat per possible corrupció. President que va dir aquella perla de “Luis sé fuerte”, que governa amb quatre ministres (Català, Montoro, Zoido i Dastis) reprovats per la majoria del congrés de diputats i que encara no ens ha dit si sap, o no sap, qui és M. Rajoy. No hi ha més comentaris, però com sempre dic: “No es defensa a la persona, es defensa la veritat”
Ens queda el poder legislatiu que, en teoria, és el més democràtic, per haver estat elegit pels ciutadans i per votació. No obstant..., aquí ens trobem que aquesta elecció és representativa, no és participativa. Les llistes són tancades i bloquejades, trencant així el principi democràtic de la igualtat; ja que, el primer candidat sempre surt elegit, mentre l’últim candidat no pot sortir elegit mai. A més a més, també és molt important tenir en compte que no és el mateix un diputat que deu el seu escó al seu partit, que el seu escó el degui directament als ciutadans. Així doncs, que cadascú decideixi la seva posició en funció del criteri que tingui del concepte democràcia.
Ep!, i encara ens queda el quart poder: La premsa. Bé, no tota la premsa, alguna premsa que sempre ens diu el que ha de passar, i ho fa abans que portaveus polítics o judicials, i ens ho diu sense cap rubor, canalitzant la majoria de filtracions de resolucions judicials i algun que altre secret de sumari. I tot això amb total impunitat.
Però no us amoïneu i seguiu sent optimistes; perquè, passi el que passi, estem vivint en democràcia. Bé, als menys és el que ells ens diuen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.