S’allargassa la tarda,
jaient per l’horitzó
amb cadència agònica,
com absurda fal·làcia.
Deturo un atzar incert,
per enllaçar l’absència,
on es mou la melodia
que nomena el poema.
Em queda poc recorregut,
per on el paper buscarà
l’esclat de sentiments,
perquè n’és qüestió de vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.