Vist el que hem vist de la catastròfica DANA, la meva malaltia em resulta casi, casi, anecdòtica.

En quin país vivim?

No acabo d’entendre per què es fica tant èmfasi en el masclisme i no es fica el mateix èmfasi en el consum d’alcohol i drogues que sempre acompanyen al masclista en tot tipus d’agressions. Arran dels últims casos de denúncies a polítics, per assetjaments i agressions sexuals, hem vist com partits polítics i societat civil s’han ficat les mans al cap i s’han escandalitzat per aquesta situació. I jo pregunto:

¿Per què no ens escandalitzem també que Espanya sigui el país d’Europa amb més consum de drogues il·legals?

¿Per què no ens escandalitzem també que Espanya sigui el país d’Europa amb més consum d’ansiolítics i antidepressius? (els dos són drogues)

¿Per què no ens escandalitzem també que Espanya és el segon país d’Europa en consum d’alcohol i el primer en número de bars?

¿Per què no ens escandalitzem també que Espanya és el país d’Europa amb més prostitució tant “legal” (tolerada) com il·legal?

¿Per què no ens escandalitzem també que Lleida sigui l’octava ciutat d’Europa amb més consum de cocaïna? (Segons estudis d’aigües residuals)

¿Per què no ens escandalitzem també que a Lleida només es fan controls d’alcohol i drogues les matinades de festius, quan tots veiem cada dia, i a totes hores, conductors agressius, agressivitat que és fruit de l’alcohol i de les drogues?

Tinguem-ho clar, drogues, sexe i delinqüència, sempre van de la mà i la base d’aquest còctel sempre és el masclisme. I ara, que cadascú decideixi quines d’aquestes preguntes són retòriques i quines no ho són. I ara, al lector fumador (encara que legal, la nicotina és una droga) li recomano que encengui un cigarro per calmar l’ansietat que li hagi pogut produir la lectura d’aquest escrit i al lector no fumador que valori la possibilitat d’assumir la veracitat o no de l’escrit. Un apunt final (que sempre plantejo) les dos principals lacres d’una democràcia són: la impunitat i el greuge comparatiu, que cadascú valori el grau que tenim a Lleida d’aquestes dos lacres.

Record difunt

Aquell punt salvatge
d’una joventut,
sense esma ni alè,
endinsada d’idees
i nits de somriures.

Érem inexperts,
hostes d’un camí
que ens duia:
ara a la foscúria,
ara a l’alba de llum.

I amb la veu intacta,
fèiem una crida
al nostre tarannà,
perquè creiem que...
ens menjaríem el món.

Tot ho veig

Tot ho veig
des de la llunyania
que et dóna l’horitzó
dels setanta anys llargs.

Tot ho veig
des del prisma poètic,
filosòfic i psicològic
del sentit comú.

Tot ho veig
amb arrels del passat,
perseverança de present
i esperança de futur.

Tot ho veig
malgrat que no veig bé
i vaig pel llarg camí
de la ceguesa macular.

Tot ho veig.
Tot ho escolto.
Tot ho visc.
Tot ho estimo.
I tot... és tot.

“El talent arriba a un objectiu que ningú més pot arribar; el geni arriba a un objectiu que ningú més pot veure”  (Arthur Schopenhauer)

Quan es trenca el silenci

La platja, buida per la tardor,
rep i dóna un perllongat silenci.

Un pescador llença a l’aigua
l’esquer de la seva soledat,
silenci trencat per ones arrissades.

El sol ponent trenca a l’horitzó
la llum i el silenci de cada jorn.

Afamades gavines van trencant
la llarga ombra del penya-segat.

I el vent que trenca el meu silenci
i trenca la meva veu i pensament.

Un far a l’horitzó

El teu somriure és un far a l’horitzó,
per damunt les ones dels teus cabells.

El governall del vaixell és la teva mirada
i no tinc millor brúixola que la teva veu.

Obro els ulls a vela plena per surar,
dins el mar de la imaginació, i ficar rumb
a l’illa d’Itaca on sempre hi trobo port.

“Enmig de la dificultat rau l’oportunitat”  (Albert Einstein)

Manifest de nit

La tarda s’endinsa
pel bosc despullat.
Pel terra tremolen
fulles daurades
que ploren humitat,
el plany de la boira.

Temps de secrets,
temps d’oblit.
Mentre pel pedrís
canta el rossinyol
i l’obscuritat
manifesta la nit.

Considerar el desastre

Noliejo el vaixell de la imaginació
a tot velam emocional, per surar
l’extens mar blau d’amor i pau.

Dies parells ho considero (con-sidero);
és a dir, estic a favor dels astres.
Dies senars valoro el desastre (des-astre);
és a dir, estic en contra dels astres.

Entre els dos (diuen) hi ha el destí.
Quin destí? Si sóc jo!, mirant el cel,
i estic a l’agulla de la balança astral.

“La intel·ligència és el que fem servir quan no sabem què fer”  (Jean Piaget)

L’ocell de l’Empordà

(Al besavi, patriarca dels Boadella lleidatans)

L’accent el tinc al cor,
és deliri de Tramuntana,
la suau carícia d’un atzar
feta veu i joia d’un país.

Quan hi penso, em tremola la veu,
la que exhalo quan respiro, aquella
que n’és l’alè familiar de la carn
i l’etèria poesia de la meva ànima.

Cap port pot aturar-me
ni cap por derrotar-me.
Tot sovint, aquest ocell
cerca sang de l’Empordà.

Desclassificar records

El sol renaix amb cada albada
per poder fenir cada capvespre.
I ho fa sempre en el mateix cel,
festejant a la mateixa Terra.

Cada dia n’és un nou temps,
una nova carpeta on encabim
els nostres records, ficats dins
el calaix on s’arxiva la vida.

Tard o d’hora, l’hem d’obrir
i revisar totes aquestes carpetes,
desclassificar aquesta memòria;

ja que, sempre arriba un moment
on els records deixen de ser nostres
per formar part de la consciència universal.

“A El pensador de la vida, també li toca ser El pensador de la mort”

La Mort (la Madona)

La Mort camina
amb peus de gat
i rialla de sirena.

La Mort no juga
amb daus ni cartes,
ella fa les comandes
per rigorós ordre.

A la Mort li agrada
ballar tant de dia
com ballar de nit
i ho fa tot l’any.

La Mort, per no tenir,
no té cap agenda,
ni cap calendari,
ni cap dia festiu.

La Mort, a vegades,
porta molta pressa
i en altres ocasions
sembla que es fa pregar.

La madona Mort
mai dóna explicacions.

Sis reflexions per als partits polítics

1.- No es defensen les persones, es defensa la veritat i la veritat és la que és.

2.- Si denuncieu les corrupcions del partit polític adversari, també teniu que denunciar les corrupcions del vostre propi partit. Si no ho feu, no sou un partit polític ètic, sou un partit polític fal·laç i sense escrúpols.

3.- Si davant la Justícia calleu el que sabeu, esteu fent una mentida per omissió i això, a la curta o a la llarga, us desacreditarà davant una societat cada vegada més ben informada.

4.- La meva Iaia deia que el mentider ha de tenir molt bona memòria, està clar que alguns polítics no la teniu i contínuament esteu caient en contradiccions. Les hemeroteques així ho certifiquen.

5.- Entorpir i dilatar resolucions judicials, mitjançant recursos que són ficticis, ni és ètic ni és moral i sempre generen la indignació i rauxa social.

6.- A la presó no van les institucions, a la presó van les persones. Per tant (torno al principi) cal defensar la veritat, en detriment del mentider que cal ficar-lo sempre en evidència.

Per desgràcia, vivim en un país on s’ha perdut tota referència dels valors ètics i morals, i tot es vol solucionar a base de lleis (algunes d’elles èticament qüestionables), denúncies i querelles, on la mentida tot sovint surt gratuïta. Seria bo que la societat civil prengués consciència i es rebel·lés contra aquesta situació. Seria bo que tot polític mentider fos considerat un corrupte intel·lectual i fos castigat, apartat de la política i de qualsevol càrrec públic. Ho sento, malgrat la meva edat, segueixo sent un somiador, que somia amb un món millor.

“Els morts no tenen bandera”  (Artur Mas)
(Referència a la guerra d’orient mitjà)

A vegades

A vegades,
penso que ja ho he dit tot,
no em queden més paraules
per dir, per sentir, per estimar
i totes elles estan al diccionari;
qui vulgui, que les fiqui en ordre,
que obri la porta a la bellesa,
per festejar-la a casa seva.

A vegades,
sento que res té sentit,
que el poeta és incomprès
per altres poetes. Cada món
és tancat a cada poesia,
a cada sensibilitat. No valen
comentaris de text ni deduccions,
més emocionals que racionals.

A vegades,
rara vegada, deixo d’escriure.

Molàs de Sinera

(A Salvador Espriu)

Tens l’inesborrable metonímia
de tot poeta ultraferit,
com delicat orfebre
que trempa mots i paraules,
a la llum dels dos crepuscles.

Sotjador iniciàtic
de la teva pròpia hagiografia;
benaurada pregària on
unció i contrapunt són
soca-rel de la mansuetud.

Torna!, amatent i dejorn,
a glatir la teva poesia,
a engrapar noves narracions
i a enllestir l’embriac
de les cançons d’en Raimon.

“La força no ve de la capacitat física. Ve d’una voluntat indomable”  (Mahatma Gandhi)

Tributari de solitud

Estic fora de...
tota convenció social.
Penjo versos a branques
d’un avet, com si fos
el meu arbre de Nadal.

A vegades, són màgics,
perquè hi ha versos
que duen un conjur,
l’èxtasi d’un enigma,
fins el confí d’emoció.

I per un indret desèrtic,
un riu amansit de mots,
amb missatges de ribera
i enyorats somnis de solitud
de la que en sóc tributari.

Temps i vida

Miro per la finestra,
dos coloms es persegueixen
entre branques farcides
de fulles netes i brillants
de l’últim aiguat.

No ho tinc clar qui és
el mascle i qui la femella,
però queda evident
que un mana i l’altre,
disciplinat, li va al darrere.

Fent un paral·lelisme,
elucubro i penso que
ho podem extrapolar:
El temps és el que mana
i la vida li va al darrere.

“El dia perfecte és anar-se’n al llit amb un somni i despertar-se amb un projecte”  (Anònim)

Sense tancar els ulls

(A Violeta Parra)

Aquest lànguid sol de tarda
que m’enyora el mas dels avis.

Aquest fred vent del nord
que juga i em despentina
la llibertat dels disset anys.

Aquesta columna de fum
dels branquillons de la poda.

I com cal esperar, cada any,
l’ametller florit treu pit.

Gir de vida

Des del promontori del far,
temptejo un entorn de foscor;
on, a ulls clucs, la nit
i la remor d’ones són
com un brunzit d’abelles
que liben la meva tristesa.

Llavors, per fer drecera,
li faig conjur al bosc,
fugint del meu esperit
encès i esquerp,
doncs em caldria fer
un gir a la meva vida.

“Una cosa és conduir bé i una altra és ser bon conductor. El bon conductor, a més a més de conduir bé, respecta el codi de circulació i la normativa municipal. A Lleida, hi ha molta gent que condueix bé, però no són bons conductors, perquè no respecten cap normativa, amb una actitud agressiva, prepotent i insolidària”

Límit i realitat

(A Paulo Coelho, més filòsof que mag)

Surt el sol (per obligació),
supeditat al gir de la terra,
a la seva formació esfèrica.

El pensament també gira
en un espai infinit,
dins un món finit.

¿Quina realitat assolim:
la nostra, la dels altres
o, potser, la de la Natura?

Llindar d’aquest límit
on cadascú determina
quin és el seu territori
i quina llavor hi sembra.

Res queda per fer, quan
tornem a reclamar, aquesta,
la nostra realitat. Límit que
no fa falta que sigui real,
malgrat que li’n diem realitat.

Desitjar el desig

Un parell de vegades i escaig
per escanyar l’eixut desig.
Redreço el rumb i el dol
per sortir de la fosca,
percaçant vells somnis
i alguna que altra virtut.
Encara tinc fal·lera
per ser mariner de riu
i, a la vegada, nàufrag,
arrelat a la mare Terra.
Expectant, miro l’espill
on es desvetlla el futur
i, sense recança, torno
a desitjar el desig.

“La pluja li demana lloc al canvi climàtic i no sempre ho fa amb tranquil·litat”

Arbre de paradís

Deposo les crosses
de la incomprensió,
tot sortint del laberint,
dialèctic, on es gronxa
la insolent prepotència.

A estones, em submergeixo
dins el mar dels sentits,
dins la seva màgica dansa,
on puc jugar amb la follia,
quan m’oblido que sóc finit.

És una altra dimensió,
el llindar d’un monestir
que amara un elixir,
un fugisser codi,
del fugisser pensament.

Em queda ser lleial
a les branques i fulles
de l’arbre “Bodhi”,
que no deixa de ser
el meu arbre del paradís.

Sospir

Fugaç record,
davant l’absència
i un sospir
al punyent enyor.

“Avui és el Dia Mundial de la Gent Gran. Què fem? Ho celebrem? O encara som massa joves?”