Aquell punt salvatge
d’una joventut,
sense esma ni alè,
endinsada d’idees
i nits de somriures.
Érem inexperts,
hostes d’un camí
que ens duia:
ara a la foscúria,
ara a l’alba de llum.
I amb la veu intacta,
fèiem una crida
al nostre tarannà,
perquè creiem que...
ens menjaríem el món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.