Tributari de solitud

Estic fora de...
tota convenció social.
Penjo versos a branques
d’un avet, com si fos
el meu arbre de Nadal.

A vegades, són màgics,
perquè hi ha versos
que duen un conjur,
l’èxtasi d’un enigma,
fins el confí d’emoció.

I per un indret desèrtic,
un riu amansit de mots,
amb missatges de ribera
i enyorats somnis de solitud
de la que en sóc tributari.