Rosari d’hidrats de carboni i sucres

Podem començar aquest rosari pels panellets, que ens aboquen als torrons i polvorons, que de seguit enllacem amb el tortell de Reis. Una mica més tard, ens trobem les cristines i les orelletes, i poc després els pastissos de Sant Valentí i una dolça Setmana Santa amb torrijas, ossos de sant, rovells de Santa Teresa, etc. Una mica més enllà, les rosquilles de Santa Clara i podem acabar el periple d’aquest dolç calendari amb les coques de Sant Joan i un estiu farcit de tota la cultura, força variada, dels gelats, orxates i granissats. Me’n deixo alguna celebració? Bé, ens queden els pastissos de comunions, bodes, onomàstiques i aniversaris, i encara hi podem afegir altres celebracions tant familiars, socials com laborals. Capítol apart hi podem afegir un autèntic al·luvió de pastissets tant artesanals com industrials i la gran oferta de llaminadures.

Una vegada “resat” aquest rosari, no ens ha de sorprendre l’increment constant tant de l’obesitat com de la diabetis, sobretot la de tipus II. La meva filla (que és metgessa) fa dies que em diu: “Papà, menys hidrats de carboni i més proteïna”

Poema al vent

Breu pausa primaveral
entre dos borrasques,
que ens dóna una treva
amb sol sedós i temperat,
bressolat, però, per
ventijol insolent i fred.

Aquest vell llangardaix
busca un banc a la llum
i (com estic a Santa
Maria de Palautordera)
quin millor puc elegir
que “el banc de la poesia”

Des d’on l’autor recitava
els seus versos, lliurats
a l’oratge del Montseny
i a qualsevol que el volia escoltar.
Avui, envaint el seu espai, goso
alliberar aquest poema al vent.

“Escriure és un acte de llibertat”  (Eileen Myles)

Sol emboirat

Mai és tard per a la poesia,
on trobem una filosofia
per a la nostra vida, l’esperit
que ens dóna amor a cada vers.

Aquest sol emboirat és nu;
com ho és el nostre pensament
quan exercim la nostra veu.
Poetes! No hem de callar mai!

Un vespre

Encara queda la flaire,
l’herba humida
de l’embruix de la nit.

La boira n’és hoste
d’un somni emboirat,
on el falcó troba
el seu penya-segat.

Galeria de records,
maons de paraules
i un vespre per recordar.

“Hi ha dos camins; un és la vida i un altre és la mort, i si vius a la mort, llavors has d’estar mort. I si vius a la vida, llavors has de viure. El camí que el teu cor decideix, fa que visquis”  (Bob Marley)

I tu, desgraciat, vas elegir el camí de les drogues, que també és el camí de la mort.

Hi torno

La plenamar ha tornat
amb el silenci fred
d’un oceà atlàntic.

De tanta humitat,
la sorra treu pit.
Un cranc revolta
sense trobar camí,
mentre una gavina
li posa l’ull
de la seva fam.

Enfonso els peus.
Enfonso l’esperit
i torno a somiar.

“Qui busqui respostes, que calli. Qui busqui preguntes, que llegeixi poesia”  (Martin Heidegger)

“Si volem que les coses canviïn, nosaltres hem de canviar”  (Anònim)

Tornar pel mateix camí

A vegades,
els meus sentiments cursen ordre
de desnonament al meu pensament
i així em trobo tremolejant al ras,
demanant almoina al meu esperit.

A vegades,
prop l’estació on sempre passa
l’últim tren del destí, camino
per tornar pel mateix camí,
però per l’altra banda.

Aleshores,
no sembla que estigui desfent camí;
perquè, si les roselles són noves,
vol dir que hi ha nova primavera.
A vegades, el meu camí n’és camí.

Cor de lector

Atès que els anys
m’han fet poeta,
tot filant una xarxa
de versos per construir
el pentagrama del poema.
Faig una reflexió:

A vegades, és un infern
del que vols desertar,
sortir d’un parany,
sense cap horitzó
i com projecte estèril.

A vegades, és un fals cel
que busca una actitud
displicent i austera,
per on surt l’entramat
del poema imaginat.

Neguit i anhel,
d’aquest elemental
teixit de paraules
que busca commoure
el cor del lector.

“Arriscar més del que els altres pensen és segur. Somiar més del que els altres pensen és pràctic”  (Howard Schultz)

Nit blava

Alguns vespres, el vent espargeix
un esbarzer d’idees insanes,
davant l’oreig d’algun pensament
especulatiu i poc edificant.

Són còdols feixucs, a la llera
del riu de la morbositat.
Un incendi que ens destarota
amb un rosari de contrasentits.

Malgrat tot, queda el cel obert,
que ens omple la imaginació
de nous i vells interrogants
i a l’aixopluc d’una nit blava.

Suggeriment

Sóc vell, escric versos
amb accent benvolent,
per por de caure en
només una anècdota.

És bo ser capfoguer,
on el pensament
sosté tions de flama
i un ferm colgafocs.

Ordre i mesura,
fins que les cendres
es transmuten
en nova llar de foc.

I encara puc suggerir,
a trenc de consciència,
dibuixar les arrels
que propicien el futur.