La luxúria de clarianes
galza un cel enterbolit
per la borrassa d’algun núvol.
El mar recargola ones
(com la corriola del meu esperit)
per la superfície de l’aigua,
llàntia lúbrica i panteix de sol.
Un gori-gori de gavines
devasten el silenci,
junt al lladrar d’un gos
que agrumolla l’arena
amb les seves petjades.
Devastadora elegia
de la meva tendresa
que cau per l’estenall
de la meva ànima,
com cau per gravetat
un mandrós estat d’ànim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.