L’horabaixa, amorosida,
grana cavorques d’intuïció,
on amara el tàlem abissal
de pètals. Flor de matriu
dins canyissar, la qual
enrinjola el calce del fat.
Mentre, el giny caboteja
entre frisances inabastables,
per assaonar i abrusar
el remoreig que malda
i afolla el somort silenci.
Teia i lluerna de salobre,
torxa d’esperit on sarment
i cep donen el millor vi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.