La lluna trontolla
pel vidre entelat
d’un cor amanyagat
entre l’amor i l’estima.
Trepitjo pessigolles
i teranyines passades,
en el moll esvaït
de l’esperança.
I tremolo davant
el glaç del record,
que s’esmicola
amb un garbull
de premeditació.
En aquest fogar
encara hi queden brases
i les seves espurnes
són d’il·lusió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.