Allà dalt ets Siurana, aspra i ardida,
ben arrapada a la salvatge altura,
coronada d’espais, d’abims cenyida,
tota daurada i negra de vellura.
Dels carrerons sota la volta dura,
l’aire té una quietud esfereïda;
sols enllà, vora el cingle, una exquisida
prada es va alçant vers l’església obscura.
Des de Siurana es veuen soledats;
ella és una impassible sobirana,
dominant els voltors i els espadats.
I prega i jura, i amenaça a estones;
i només pot finar l’aspra Siurana,
desfeta en rocs per carregar les fones.
Josep Carner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.