L’estructura d’un estat (independentment que sigui democràtic o autocràtic) sempre és piramidal. A la cúspide de la piràmide hi trobem tots els poders i, dins d’ells, els privilegiats que ostenten aquests poders. Entenent per privilegiats, les persones que tenen uns privilegis que mai tindran la resta de ciutadans. La qual cosa, vulnera el principi democràtic de la igualtat. En aquest sentit, podem definir un axioma no escrit i dir: A més privilegis, menys democràcia.
Fiquem un exemple: els aforats. Hi ha països on ningú està aforat i podem veure que aquests són els països més democràtics. Desprès, tenim països, com Espanya, que tenen milers d’aforats. Curiosament, aquests països solen ser els més qüestionats pels organismes internacionals. I aquest exercici comparatiu el podríem fer, un a un, amb tots els privilegis que ostenten els “gestors” dels poders.
Els privilegiats, quan ostenten el poder, estan emparats per una legislació que, directa o indirectament, ells mateixos han promulgat. Aquesta legislació té com objectiu blindar els seus privilegis i solen dissimular-ho (amb més o menys encert) com si fos una conseqüència lògica de la legislació vigent. Tot aquest conjunt de privilegis legislats (que solen vulnerar el principi democràtic de la igualtat) és el que s’anomena “poder”. En el cas autocràtic, aquest poder normalment és únic; com a molt, pot delegar part del seu poder a organismes o organitzacions fidels al règim. En el cas democràtic, hi ha diversos poders que configuren l’estat i solen donar-se suport entre ells, de forma més o menys encoberta o de forma explícita, sota algun paraigües legal. Això dóna cohesió a l’estat i..., suspicàcia als ciutadans.
En el cas d’Espanya, és escandalosa la corretja de transmissió vehicular que hi ha entre el poder executiu i el poder judicial i sempre es fica l’excusa de la independència entre poders, per justificar fets que són qüestionables des del punt de vista ètic i democràtic. No és d’estranyar que el jutge Llarena estigui preocupat que arribi el dia quatre de setembre, perquè tindrà que declarar davant la justícia d’un país, que ja li ha dit vàries vegades a Espanya que allí el poder judicial és independent. La qual cosa, i de forma indirecta, és una forma de qüestionar la independència judicial espanyola. Hi ha coses que no es poden dir de forma oberta i, per tant, les hem de llegir entre línies.
Però, tornem a la cúspide de la piràmide, on tenim aquests poders. Allí hi ha una altra petita piràmide. La base està conformada pels tres poders clàssics: legislatiu, executiu i judicial. Damunt d’ells es troba el poder del cap de l’estat, que en el cas d’Espanya ostenta el privilegi dels privilegis: la inviolabilitat que té el rei. A la pràctica, això no deixa de ser una autèntica patent de cors i sinó que li preguntin al rei emèrit que ha fet i desfet a nivell personal el que ha volgut, sense cap control per part dels estaments públics. Vist el que hem vist i escoltat el que hem escoltat, cada cop tenen més sentit dos frases que aquí reprodueixo: “Jo no hacía nada sin consultarlo con la Casa Real” (Iñaki Urdangarín) “Si sacsegem l’arbre, cauran tots els nius!” (Jordi Pujol)
Deixo pel final dos poders més. El poder econòmic que no li preocupa quin règim hi ha instaurat, mentre pugui estar al cap damunt del poder polític i judicial, influint en els textos legislatius o en la seva aplicació, per al seu propi benefici. Aquesta és la raó més plausible (com a base de la corrupció), pels polítics que fan el camí del poder polític al poder econòmic, perquè el consideren més sòlid. Per últim, tenim el poder fàctic de la premsa i mitjans de comunicació, que no tenen una ubicació física dins la petita piràmide dels poders (per aquesta raó són fàctics) i que en teoria no es casen amb ningú. A la pràctica s’embolcallen amb la més que discutible línea editorial, prenen partit dins la política i dins l’economia. Siguem realistes, publicitat i subvencions sempre condicionen la “línea editorial”; perquè, tornem a ser realistes, dir línea editorial significa seguir les directrius marcades pel poder econòmic i polític del mitjà. Bé, potser no tots els mitjans; estem veient com periodistes s’independitzen i surten del sistema, creant diaris digitals més o menys independents que tenen l’avantatja de no estar supeditats a l’estructura física, política i financera del mitjà tradicional. En alguna manera, i gràcies a la tecnologia, podem dir que s’ha tornat al principi, a l’essència que tenia el periodisme: Informació i denúncia.
Fiquem un exemple: els aforats. Hi ha països on ningú està aforat i podem veure que aquests són els països més democràtics. Desprès, tenim països, com Espanya, que tenen milers d’aforats. Curiosament, aquests països solen ser els més qüestionats pels organismes internacionals. I aquest exercici comparatiu el podríem fer, un a un, amb tots els privilegis que ostenten els “gestors” dels poders.
Els privilegiats, quan ostenten el poder, estan emparats per una legislació que, directa o indirectament, ells mateixos han promulgat. Aquesta legislació té com objectiu blindar els seus privilegis i solen dissimular-ho (amb més o menys encert) com si fos una conseqüència lògica de la legislació vigent. Tot aquest conjunt de privilegis legislats (que solen vulnerar el principi democràtic de la igualtat) és el que s’anomena “poder”. En el cas autocràtic, aquest poder normalment és únic; com a molt, pot delegar part del seu poder a organismes o organitzacions fidels al règim. En el cas democràtic, hi ha diversos poders que configuren l’estat i solen donar-se suport entre ells, de forma més o menys encoberta o de forma explícita, sota algun paraigües legal. Això dóna cohesió a l’estat i..., suspicàcia als ciutadans.
En el cas d’Espanya, és escandalosa la corretja de transmissió vehicular que hi ha entre el poder executiu i el poder judicial i sempre es fica l’excusa de la independència entre poders, per justificar fets que són qüestionables des del punt de vista ètic i democràtic. No és d’estranyar que el jutge Llarena estigui preocupat que arribi el dia quatre de setembre, perquè tindrà que declarar davant la justícia d’un país, que ja li ha dit vàries vegades a Espanya que allí el poder judicial és independent. La qual cosa, i de forma indirecta, és una forma de qüestionar la independència judicial espanyola. Hi ha coses que no es poden dir de forma oberta i, per tant, les hem de llegir entre línies.
Però, tornem a la cúspide de la piràmide, on tenim aquests poders. Allí hi ha una altra petita piràmide. La base està conformada pels tres poders clàssics: legislatiu, executiu i judicial. Damunt d’ells es troba el poder del cap de l’estat, que en el cas d’Espanya ostenta el privilegi dels privilegis: la inviolabilitat que té el rei. A la pràctica, això no deixa de ser una autèntica patent de cors i sinó que li preguntin al rei emèrit que ha fet i desfet a nivell personal el que ha volgut, sense cap control per part dels estaments públics. Vist el que hem vist i escoltat el que hem escoltat, cada cop tenen més sentit dos frases que aquí reprodueixo: “Jo no hacía nada sin consultarlo con la Casa Real” (Iñaki Urdangarín) “Si sacsegem l’arbre, cauran tots els nius!” (Jordi Pujol)
Deixo pel final dos poders més. El poder econòmic que no li preocupa quin règim hi ha instaurat, mentre pugui estar al cap damunt del poder polític i judicial, influint en els textos legislatius o en la seva aplicació, per al seu propi benefici. Aquesta és la raó més plausible (com a base de la corrupció), pels polítics que fan el camí del poder polític al poder econòmic, perquè el consideren més sòlid. Per últim, tenim el poder fàctic de la premsa i mitjans de comunicació, que no tenen una ubicació física dins la petita piràmide dels poders (per aquesta raó són fàctics) i que en teoria no es casen amb ningú. A la pràctica s’embolcallen amb la més que discutible línea editorial, prenen partit dins la política i dins l’economia. Siguem realistes, publicitat i subvencions sempre condicionen la “línea editorial”; perquè, tornem a ser realistes, dir línea editorial significa seguir les directrius marcades pel poder econòmic i polític del mitjà. Bé, potser no tots els mitjans; estem veient com periodistes s’independitzen i surten del sistema, creant diaris digitals més o menys independents que tenen l’avantatja de no estar supeditats a l’estructura física, política i financera del mitjà tradicional. En alguna manera, i gràcies a la tecnologia, podem dir que s’ha tornat al principi, a l’essència que tenia el periodisme: Informació i denúncia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.