No t’ho puc dir,
tampoc vull.

Dissimulo molt bé quan ens veiem,
però cada vegada que et veig
els meus traços es tensen
i em converteixo en un iceberg:
tot ho emplena aquesta llum blava
i jo sóc un iceberg.
Em mires, et miro,
parlo amb lleugeresa, em ric
i tu també te’n rius,
però dins em dissol
el teu foc blau
i m’enfonso,
sóc un iceberg
i m’enfonso...

               Antonio Calvo