Quan la vida es torna cendra
(com si fos un somni menut)
en un cel gris i plujós
i a l’espelmosa ànima
hi nia l’horabaixa lleganyosa
d’un abisme amb peus de marbre;
llavors, cal voltejar la memòria
perquè l’ocell de la dignitat
alci el vol, en embranzida de llum.
Quan el balanceig d’una rialla
sigui la sinuosa i aliena ofrena
que tragina sordesa d’absència
i la mudesa de la gebrada nit
faci brollar la sang de les maduixes;
llavors, cal sacsejar l’arbre
perquè les impàvides fulles
jeguin a terra, fent adob
per a la propera primavera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.