(Principals problemes d’una democràcia imperfecta)
1.- Hitler va perdre la guerra. Mussolini va perdre la guerra. Franco va guanyar la guerra. Per tant, els seus “hereus” tenen l’ADN i el patrimoni del vencedor. Espanya va constituir la seva democràcia a partir del tarannà que tenien aquests vencedors, tarannà que s’ha perpetuat amb els seus fills i néts. De forma grollera, es va voler tancar les ferides de la guerra civil (que no estaven curades i encara no ho estan) a cop de constitució i fent el pegat foradat de la reconciliació.
2.- S’instaura una monarquia parlamentària, gestada i promulgada pel dictador, avalada de mala gana pels militars i avalada per la formació militar del futur rei. Després, s’enganya al poble, mitjançant un referèndum constitucional que implícitament deia: “O votes un estat amb una monarquia parlamentària o tindrem un nou règim militar” Naturalment, la gent va votar el mal menor. Si senyors, Adolfo Suárez no va tenir la valentia de fer allò que li reclamaven les democràcies europees: fer un referèndum per veure si el poble espanyol volia una monarquia o volia una república.
3.- La constitució espanyola la van redactar set homes, sense cap dona! Evidentment, aquesta constitució va sortir altament masclista i encaminada a no irritar gaire els sempre vigilants estaments militars, tots ells fidels a Franco.
4.- Emparant-se amb la seva inviolabilitat constitucional, l’anterior monarca va tenir un comportament poc ètic. En democràcia tothom és igual davant la llei i la inviolabilitat reial trenca aquest principi democràtic de la igualtat. Les pitjors lacres d’una democràcia són: impunitat i greuge comparatiu. El rei emèrit va rebassar les dos.
5.- La transició política es va fer des del perdó, enlloc de fer-la des de la fermesa legal democràtica, tal i com ho van fer Alemanya, França i Itàlia. “Una democràcia que només es fonamenta amb la llei i no busca referents basats en l’ètica, no és una autèntica democràcia” Sí, és possible que Espanya sigui un règim democràtic, però encara li falta molt per ser una autèntica democràcia. Hi ha masses privilegis i greuges comparatius.
6.- Durant la transició democràtica, no es va fer cap depuració dins els estaments militars; a tot estirar, es van passar a la reserva algun que altre general. Al no fer aquesta oportuna depuració democràtica, hem tingut que patir (i continuem patint) els pronunciaments militars, tan famosos al llarg de la història d’Espanya.
7.- No ha hagut una transició democràtica dels òrgans judicials. Seguim tenint una justícia masclista i amb una evident tendència a complaure els plantejaments polítics dels partits de la dreta, vinculats directa o indirectament amb el franquisme. La poca regeneració judicial que hem tingut és per via generacional. Això significa una regeneració molt lenta i, fins i tot, controlada per la resta de poders de l’estat. Ja que, la independència del poder judicial no és efectiva al cent per cent. Podem veure els nomenaments de jutges i fiscals (a vegades en forma de proposta) que fa el poder executiu. Això implica la sempre nefasta submissió i obediència deguda que té el nomenat al càrrec vers el qui l’ha nomenat. En cas que el nomenat no ho faci, veiem com alguns cessaments i trasllats de jutges i fiscals vulneren la més elemental ètica i es converteixen en autèntics escàndols.
Per últim, a tots aquells que creuen i alaben la suposada democràcia espanyola, que s’ho facin mirar i que se n’adonin que no són les democràcies europees les que giren al revés d’Espanya, és Espanya la que gira al revés de les democràcies europees. Democràcies que en el seu dia van jutjar crims i criminals de guerra, mentre a Espanya es feia una dubtosa i escandalosa amnistia. I, com sempre dic, a més impunitat, més gosadia.
Així doncs, ¿ara us escandalitzeu del pronunciament que fan generals de la reserva? Ja em perdonareu, però o sou uns ingenus o sou uns hipòcrites.
1.- Hitler va perdre la guerra. Mussolini va perdre la guerra. Franco va guanyar la guerra. Per tant, els seus “hereus” tenen l’ADN i el patrimoni del vencedor. Espanya va constituir la seva democràcia a partir del tarannà que tenien aquests vencedors, tarannà que s’ha perpetuat amb els seus fills i néts. De forma grollera, es va voler tancar les ferides de la guerra civil (que no estaven curades i encara no ho estan) a cop de constitució i fent el pegat foradat de la reconciliació.
2.- S’instaura una monarquia parlamentària, gestada i promulgada pel dictador, avalada de mala gana pels militars i avalada per la formació militar del futur rei. Després, s’enganya al poble, mitjançant un referèndum constitucional que implícitament deia: “O votes un estat amb una monarquia parlamentària o tindrem un nou règim militar” Naturalment, la gent va votar el mal menor. Si senyors, Adolfo Suárez no va tenir la valentia de fer allò que li reclamaven les democràcies europees: fer un referèndum per veure si el poble espanyol volia una monarquia o volia una república.
3.- La constitució espanyola la van redactar set homes, sense cap dona! Evidentment, aquesta constitució va sortir altament masclista i encaminada a no irritar gaire els sempre vigilants estaments militars, tots ells fidels a Franco.
4.- Emparant-se amb la seva inviolabilitat constitucional, l’anterior monarca va tenir un comportament poc ètic. En democràcia tothom és igual davant la llei i la inviolabilitat reial trenca aquest principi democràtic de la igualtat. Les pitjors lacres d’una democràcia són: impunitat i greuge comparatiu. El rei emèrit va rebassar les dos.
5.- La transició política es va fer des del perdó, enlloc de fer-la des de la fermesa legal democràtica, tal i com ho van fer Alemanya, França i Itàlia. “Una democràcia que només es fonamenta amb la llei i no busca referents basats en l’ètica, no és una autèntica democràcia” Sí, és possible que Espanya sigui un règim democràtic, però encara li falta molt per ser una autèntica democràcia. Hi ha masses privilegis i greuges comparatius.
6.- Durant la transició democràtica, no es va fer cap depuració dins els estaments militars; a tot estirar, es van passar a la reserva algun que altre general. Al no fer aquesta oportuna depuració democràtica, hem tingut que patir (i continuem patint) els pronunciaments militars, tan famosos al llarg de la història d’Espanya.
7.- No ha hagut una transició democràtica dels òrgans judicials. Seguim tenint una justícia masclista i amb una evident tendència a complaure els plantejaments polítics dels partits de la dreta, vinculats directa o indirectament amb el franquisme. La poca regeneració judicial que hem tingut és per via generacional. Això significa una regeneració molt lenta i, fins i tot, controlada per la resta de poders de l’estat. Ja que, la independència del poder judicial no és efectiva al cent per cent. Podem veure els nomenaments de jutges i fiscals (a vegades en forma de proposta) que fa el poder executiu. Això implica la sempre nefasta submissió i obediència deguda que té el nomenat al càrrec vers el qui l’ha nomenat. En cas que el nomenat no ho faci, veiem com alguns cessaments i trasllats de jutges i fiscals vulneren la més elemental ètica i es converteixen en autèntics escàndols.
Per últim, a tots aquells que creuen i alaben la suposada democràcia espanyola, que s’ho facin mirar i que se n’adonin que no són les democràcies europees les que giren al revés d’Espanya, és Espanya la que gira al revés de les democràcies europees. Democràcies que en el seu dia van jutjar crims i criminals de guerra, mentre a Espanya es feia una dubtosa i escandalosa amnistia. I, com sempre dic, a més impunitat, més gosadia.
Així doncs, ¿ara us escandalitzeu del pronunciament que fan generals de la reserva? Ja em perdonareu, però o sou uns ingenus o sou uns hipòcrites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.