Cel ras, sol lluent:
un llampec de primavera
sobrevola l’ametller.
A l’horitzó,
l’alta muntanya porta
mantellina blanca, resa
als déus dels Pirineus;
i el cant de l’ocell duu
suau pau al paisatge seré.
Estic davant d’ella, integrat
a la natura, que em reviu
(allà pels vuit o nou anys)
la soca i arrel, l’arbre on
el record conviu amb l’enyor
i els indrets al mas dels avis.
Està tornant la primavera,
ve de la mà d’un vell hivern,
que ha estat un mestre dur,
ficant a examen la memòria:
Al cap i a la fi, l’últim hivern
sempre ens sembla el pitjor.
Per això, any rere any,
reclamem la primavera,
perquè n’és més valorada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.