No vaig ser prou discret,
resseguint el carrer de
les ombres perdudes.
La pluja no té pressa,
cau recitant salms,
buscant les petjades
tantes vegades trepitjades.
La impaciència de veure’ns,
quan anem (com un catamarà)
agafats de les nostres mans
i agafats del nostre somriure.
Altra vegada, hem de peregrinar
a la font del futur i beure l’aigua
d’il·lusió, d’esperança i d’amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.