Rere el blanc van
el negre i el groc.
El negre badalla
i el groc esbufega.
El blanc és llençol
de fantasma, de por.
El negre és de carbó
i el groc ho és de bilis.
Damunt tenim el blau,
davall tenim el verd.
El blau plora (poc)
el verd s’ofega (molt)
El blau mai té trinxera,
està sempre de guàrdia
i el verd és un mite
un poeta per obligació.
Queda el vermell sang
maduixa. Blau, verd
i negre el fan; el groc ven
i el blanc, sempre per davant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.