Era tota una disjuntiva,
el temor que els hi tenia
a aquells encaputxats
i, per contra, els caramels
que sempre em donaven,
en aquella grisosa Lleida
de finals dels cinquanta.
Per treure por, el pare deia
que el cucurull se’n deia capirot.
Una segona disjuntiva quan,
a col·legi, el germà Gregori
volia incentivar-nos, tot dient:
“No seáis tontos de capirote”
Em pregunto: els nens d’avui
tenen llaminadures de misteri?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.