La mirada de silenci,
el desert de la cel·la,
desnonat social;
monjo de poesia,
soldat de versos...,
sobrevisc al naufragi
amb rosari de rutines
i misses d’imprecacions.
A prop em queda
l’ombra de la cambra.
Lluny, la llum d’un jardí
i la cendra del seu nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.