M’engrapo en el malson,
l’evocació bituminosa
que n’és vorera pel cervell,
per on llisca el deler.
Vinclo espurnes de records,
per revifar l’espelma
que trenca la sinuosa
penombra, on batega
el hieràtic rellotge,
al compàs del tic-tac
del cor. Faixó de pànic.
Tinc totes les finestres
amb estors atapeïts,
perquè no em vegin
i, sobretot, per no veure.
També sóc furtiu, aguait
d’enyorances i esdevenir,
on es reclou la por,
que percep l’esperit
d’un cos que, cada dia,
emergeix amb nova xacra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.