Llavors, per dir-t’ho,
em converteixo en pluja.
Embolico en cada gota
una paraula d’amor,
aixoplugant-me sota
el paraigües de l’enyor.
Hores d’ara, estimo,
en un pessic de temps,
l’aventura més arriscada,
on les nostres aures i pells
s’agermanaren, en nits
on mai va sortir el sol.
Després de tot, sóc jo,
perdut en aquell temps,
buscant el teu somriure
dins el mirall del somni,
on naufraga la timidesa
i es fa orfe el meu amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.