Després dels clarobscurs
d’un jove i genial Caravaggio,
veig aquest cel sense color.
Pinzellades molt barroeres
de núvols farcits d’aigua.
Pluja d’aigua, pluja d’enyor,
resseguint una evocació,
la memòria històrica
que fixa el record en
aquest cel mal pintat.
Cel lleidatà tan volgut.
Demà, casi segur, el vel
d’una boirina acaronarà
tots els fruiters en flor
i també el meu esperit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.