Vençut

Vençut,
l’arc, tensat, té
la fletxa per sortir.
La seva solitud
només l’entén
l’aire que l’envolta.

Vençut,
la fletxa farà diana
i el seu encert
serà el seu comiat.

Sí, estic vençut
i sense cap mena
d’esperança.

“Mitjançant l’esforç, l’aprenentatge produeix tot el que és bonic”  (Demòcrit)

Punyir l’enyor...

...dels fets inconcrets
i d’una existència
amb més esdeveniments
que vivències.

Punyir l’enyor quan
la veu no surt
i les salades llàgrimes
ja coneixen el camí.

Punyir l’enyor per tornar
a una llum d’albada
o a una nit d’amor.
Prop, molt a prop,
d’un rellotge aturat.

Punyir l’enyor,
si és que es pot
punyir l’enyor.

Un arbre al bell mig del cel

Allà on hi ha arrels,
tu hi tens fulles i branques.
Allà on hi són les fulles,
tu hi tens arrels.

Espill invertit
que retornes a la Terra
la imatge quimèrica
de cara verda i cabells
eriçats per arrels.

No ets tangible.
No et mulles.
Miratge en cada núvol
i vana il·lusió
a cada posta de sol.

Al bell mig del cel,
hi tinc un arbre.
Al bell mig del cel,
tots hi tenim un arbre.

“Mentre el meu cos baixa, el meu esperit puja”

Avet negre, avet roig

Recer de camí
per on tomba
l’aigua freda
de la gelera.

Prop, la tartera
comanda altre rierol.
Al capdavant, l’avet negre;
a la seva rereguarda,
l’avet roig, on saltirona
un esquirol inquiet,
que retorna al bosc
amb els últims raigs
d’un sol ferit
pel vol del voltor.

Tot és silenci
en aquesta pau.

A més de dos mil metres,
la muntanya torna a tenir
la gènesi del primer dia.

Empeltant paraules

Adés, en el tritlleig
de la conversa, s’ha
corgelat la porpra
del meu esperit.
I per la fornal dels mots
trempa el metall
de l’ànima escantellada.

Petit joiell encastat
com reg en arbre fruiter,
on, més tard, hem d’empeltar
les nostres paraules.

“El major dels nostres enemics sol ser el nostre propi caràcter”  (Bottach)

Algunes cites “famoses” de El Pensador de la vida

“Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament”

- Atenció! Teniu cura de l’estupidesa política i social que només considera drogues les que són il·legals.

“La gent normal parla normal”

- Desconfieu de les persones que parlen amb renecs i paraulotes.
- Desconfieu de les persones que fan ús i abús de diminutius i superlatius.

“Només hi ha dos classes de persones, les que pensen amb el cap (racionals) i les que pensen amb el cor (emocionals o viscerals)” 

 - Les persones que pensen amb el cap només diuen: “Jo sé...”  “Jo no sé”.
- Les persones que pensen amb el cor diuen: “Jo penso...”  “Jo diria...” “A mi em sembla...” “Jo opino...” “M’imagino...” “Etc...”. Però mai ens diuen el que saben i (encara millor) el que no saben.

“Aquí l’alcohol és legal i el haixix il·legal. Als països musulmans l’alcohol és il·legal i el haixix és legal”

- Qui té raó? La resposta és que els dos tenen raó; ja que, els dos són droga.

“Per a un professional de la salut, el més difícil és portar la gent a la realitat”

- Tot sovint, la gent confon la realitat amb el seu estil de vida.

“No hi ha camí per arribar al malalt, el malalt és el camí”

- Alguns metges (cada vegada menys) encara es capfiquen amb el diagnòstic i el tractament.

“L’OMS sempre deia que tabac i alcohol eren les drogues d’inici. Jo els vaig corregir, dient-li’ls que la droga d’inici sempre era la cafeïna, sigui en forma de cafè, beguda de cola o beguda energètica”

- Per a sorpresa meva, l’OMS em van contestar, dient-me que tenia raó.

“La llibertat no radica en l’elecció, la llibertat radica en la independència”

- Elegint ens podem equivocar. El fumador elegís fumar i s’equivoca; ja que, es fa depenent de una droga (legal) anomenada nicotina.

“No es defensen les persones, es defensa la veritat”

- Quants polítics s’han cremat les mans, per ficar-les al foc, defensant a militants del seu partit?

En tinc algunes més, les podeu trobar resseguint el blog.

“El mal educat sempre té un «argument» per justificar la seva mala educació”

A bell ull

Cada nova temptativa té
un compendi d’actituds
–estètiques i reiteratives–,
per descriure la dimensió
que cada qüestió fa, atiar
la torxa que il·lumina
la cova del discerniment;
encara que sigui inassolible
una estètica per commoure
i apaivagar el nostre esperit.
Però, sempre és millor això
que la caòtica inanició amb,
o sense, l’eròtica d’angoixa,
progenitora del caràcter cínic
que és inherent a la paranoia
i a la seva ànima escardalenca.

Quan bufa l’atzar

Quan bufa l’atzar,
ens trobem a lloure
del destí, al caprici
de la seva vanitat.

“Aquesta societat cada vegada té més gent 3E: Egoista, Egocèntrica i Egòlatra. I, si voleu, hi podeu afegir: Narcisisme, Agressivitat, Prepotència i Drogoaddicció. I ja tenim el còctel d’una societat neuròtica i regressiva, on li manquen tota mena de valors ètics i morals”

Vers l’eternitat

Fiqueu música per
creuar el mar del temps,
amb veles de destí
i timó d’emocions.

La sensació de guanyar-li
la partida a la vida,
amb somriure als llavis
i una cançó al cor.

Tard o d’hora, arribem
al port dels estels,
on atracarem l’ànima
per a tota l’eternitat.

Fent quimioteràpia

Escolto cançons
que mai caduquen,
que són rampells
i fotos puntuals
de moments viscuts
al llarg del camí.

Al cap i a la fi,
els anys només són
un recull d’experiències
on, tard o d’hora, fem
el rumb al més enllà.

A dia d’avui, el blog El pensador de la vida ha assolit noranta-cinc mil visites. Gràcies a tots per fer-ho possible.

Esguard polític

Tostemps que un dilema
desarranja la intuïció
de la societat civil,
el polític busca trencall
per donar orientació
diagnòstica. Pròdrom
confessional i retorn
a l’estança mòrbida,
on l’hostatge d’opinió
agnòstica brolla,
per poder maquillar
la malaltia: Traduir
un règim democràtic
com fal·laç democràcia.

“La corrupció no entén de dretes o esquerres. La corrupció només entén de gent sense escrúpols”

Comitiva d’incertesa

Avui, tinc per interlocutor
un qualitatiu avorriment,
que vulnera l’habitual
disbauxa quotidiana.
Aquesta nadiua incertesa
gaudeix de bon seguici
(grotesc i una mica miop),
que contribueix a compartir
el minúscul i esquifit estímul;
referència que és illa, dins
el desert d’un projecte.
Goig per un compromís
i oasi clos de lleial esforç.
Si més no, les petjades
són escarni d’envelliment.

Mítica recerca

Amb una subtil mirada,
poso màxima distància
a l’assaig de nostàlgia.
Ja que no puc sadollar
l’absència, em capfico
fins a la feble obsessió.
Ridícul esforç, escull
de nàufrag i bagatge
per a una vàcua intuïció
que, a les palpentes,
fa naufragi de l’encís.
Al capdavall, aquesta
aparença té vexació
de gratitud. La joia,
mutada, de la dialèctica.

“No triem com o quan anem a morir. Només podem decidir com viurem”  (Joan Baez)

Cicatrius de vida

Successos i esdeveniments
(encara que tinguin reticències)
ens acompanyen, formen part
de l’espectacle de la nostra vida.

Volem ser protagonistes
del silenci que ens envolta,
però ens falta fe i confiança
damunt la pell, carn i ossos.

I, al mirall, cara de galivança,
cara de protagonista, plena de...
foteses, mapa i solcs d’arrugues,
de cicatrius que ens deixa la vida.

Tipus d’eutanàsia

Totes les paraules tenen el seu significat i moltes amb arrels etimològiques com és el cas de la paraula eutanàsia. Eutanàsia prové del grec antic: eu- (bona) i thanos (mort). Literalment, eutanàsia significa “bona mort”. Qui no desitja una bona mort? Amb el temps (i amb permís de la semàntica), el significat d’eutanàsia ha canviat i avui en dia ens referim a l’eutanàsia com un avançament no natural de la mort. Tant és així, que s’ha “inventat” la paraula ortotanàsia per definir la “bona mort”.

Hi ha un tercer concepte (contraposat a eutanàsia) que és la distanàsia, la que allarga la vida de forma innecessària i artificial. Vaig un punt de vista ètic i professional (legislacions a part), només es contempla l’ortotanàsia. És a dir, ni avançar la mort (eutanàsia) ni dilatar-la (distanàsia). De fet, podem parlar de sis tipus d’eutanàsia: voluntària o involuntària, activa o passiva i directa o indirecta. Actualment, s’entén per eutanàsia quan aquesta és voluntària, activa i directa. I ens queda el concepte mort digna, però això és una altra qüestió que pot incloure o no l’eutanàsia.

“No pots triar la manera de perdre, però sí que pots triar com recuperar-te per guanyar la propera vegada”  (Pat Riley)

Reguitzell d’afanys

Amb tombarella escèptica
(de plantejament existencial),
intento conrear amb serenor
el sobrecor espiritual que
fendeix el llenç de tota
mediocritat. Astorat per
balder esglai de sorpresa
(llampec d’experiència),
al menystenir la íntegra
síntesi de la coherència.
Dedins, i contemplatiu,
albiro l’etern misteri
de l’estupidesa humana.
Rebuig i fàstic, tedi i rutina
són, de bell antuvi, recurs
per esperonar la imaginació
i fugir de la grollera
escletxa de morbositat.

Cercant

He perdut la son,
l’he buscada
per tot el pis
i no l’he trobada.

Mentrestant,
la ressaca oncològica
torna a florir, sempre
ortodoxa i puntual.

(Malgrat tot, Bon Sant Joan) 

Nit de Sant Joan

La vella vetlla
de la revetlla
de Sant Joan

“Aquest llibre (El pintor d’ànimes) el vaig iniciar gaudint de salut i, a conseqüència d’una greu malaltia, he posat el seu punt final teclejant amb mil agulles clavades als rovells dels meus dits. Vull dedicar-lo a tots aquells que lluiten contra el càncer, i també als que ens ajuden, ens animen, ens acompanyen, pateixen amb nosaltres i, en ocasions, tenen que suportar la nostra desesperació. Gràcies.”  (Idelfonso Falcones)

(Gràcies Idelfonso per la part que em toca)

“La política espanyola és un fastigós vodevil continu”

Mapa

Mil camins porten
al bosc del record.
Un a un, arbre a arbre,
els he resseguit tots.

Cada un té empremta,
la seva pròpia identitat,
que sempre m’emplaça
a la foto d’algun lloc.

I tots plegats els tinc
dibuixats i estructurats
al mapa de la meva vida,
al far i al batec del cor.

Com casa meva

A les venes hi tinc
sang de muntanya,
sang de pedra i fusta.

Pedra de serralada,
granit, ull de serp,
i fusta viva d’avet.

Els meus pulmons
sempre gaudeixen,
quan respiren en verd.

M’envolto de germans:
animalons que volen,
animalons que corren.

I abasto tot el Pirineu
com si fos casa meva
i cada bosc una cambra.

“La lliçó més difícil d’aprendre és que aprendre és un procés continu”  (David Gerrold)

Desgavell d’estramps

Faig conreu d’idees
per venerar un foli
blanc. La ploma grimpa
tot sacsejant l’enginy.
El xipolleig d’un rodolí
(aigua d’Auca) recorda
l’inici poètic del temps.
Tant del saió com
del guaret surten
uns quants expletius
i, potser, una retronxa
innecessària i assonant.
Finalment, entrelluca
una tornada pleonàstica
amb un xip-xap feixuc.
Tot plegat, un balder
esborrany que congrio
per temperar l’esperit.

Temps de temença

Encalçat pels setanta,
m’embolcallo, espaordit,
en el panteix del dubte.
Pòsit que enlluerna
el cafè de la vetlla,
quan faig un tastet
a la vel·leïtosa fidelitat.
Lleugera i dissortada
sinceritat que xucla
el perill on sempre
s’acull la complicitat.
Mentre, a cua d’ull,
remugo i folgo temps,
per esfumar, de nou,
les meves temences.

“No hem de treballar en contra de la guerra, hem de treballar a favor de la pau”

Renúncia

El tedi de la vida
–subtil escenari on
es forja l’estoïcisme–
sobreviu, amb feines,
la intempèrie onírica
d’allò que és fictici;
fins que el fracàs,
o una temptació,
fan adonar-nos que
tot és irrellevant.
Aleshores, l’amargor
i la tenacitat desvetllen
el contingut, sobrer,
d’entrar o sortir de
la cabana de l’amor.
Dins per pidolar,
fora fred de cel ras.
Al capdavall, queda
l’aprenentatge per
poder fer la renúncia.

El plany del follet

Sota la paperassa
del primer calaix
surt, poruc, l’escriny
on hi tinc el Manairó,
faisó de Martinet
del Pirineu lleidatà.
Capçot, em fita,
creu que l’he traït,
que l’he oblidat
en els encontorns
de la memòria;
on se sol ensorrar
el propòsit d’Any Nou.
¡Com oblidar-me
de la seva xerrameca
i perbocada ganyota!
Tanco l’estoig, mentre
el seu etern averany
em fiblarà l’esperit
fins al proper any.

“El problema dels silencis és que mai saps com interpretar-los, a menys que tinguis coneixements de llenguatge no verbal. Tot i això, sempre cap la possibilitat de caure en l'especulació”

Espill de solitud

M’engrapo en el malson,
l’evocació bituminosa
que n’és vorera pel cervell,
per on llisca el deler.
Vinclo espurnes de records,
per revifar l’espelma
que trenca la sinuosa
penombra, on batega
el hieràtic rellotge,
al compàs del tic-tac
del cor. Faixó de pànic.

Tinc totes les finestres
amb estors  atapeïts,
perquè no em vegin
i, sobretot, per no veure.
També sóc furtiu, aguait
d’enyorances i esdevenir,
on es reclou la por,
que percep l’esperit
d’un cos que, cada dia,
emergeix amb nova xacra.

Argollada per les ones

El sol esquinça l’horitzó,
diluint els seus raigs,
on esmorza el mar.
Tèbia platja d’evocació,
tebi amor d’un estiu;
atalaia d’il·lusions,
nous amics i somriures.
Perduda la seva mirada,
a les ones queda atrapada.

“El que és impossible només triga una mica més”  (Anònim)

Llàgrimes de tardor

(Tot estant a Terrassa)

Queda temps per obrir
porta al pensament
i fruir la propera emoció,
quan aquesta llavor
neix, creix i ens dóna
botí de sentiments.

Cruïlla per a mirades
i tímids somriures
–plens de silencis–,
entre llargs passadissos
farcits de terrassans.

Entorn de solitud

Flux de gent en l’entorn
que determina anades
i tornades pel passadís
de cada circumstància
personal, incedible.

I el silenci es trenca,
amb veu metàl·lica
de megafonia: nom
i porta d’entrada.

La resta, soroll i frec
de passes. Més soroll
i frec de diaris que
constitueixen murallats
per a cada pensament.

Pel seu damunt, s’aguaita
l’explanada de cadires,
alineades com exercit
a punt de fer el setge.

Tot plegat, estem parlant
de salut o, millor dit, gent
amb la seva malaltia.

“A la lluita per la salut, és molt dur guanyar batalles, sabent que la guerra està perduda”

Nou i nova

Rere la finestra,
esquinçalls de boira
i llençols de rosada
fan un concert per a
la platea de pomeres.

Sota la batuta del vent,
musiquen les branques
i dansen herba i flors.
Mentre, la finestra,
vesteix túnica entelada.

Nou dia, nova poesia,
per romandre a Ponent.

Sabies què...?

“El kiwi porta més vitamina C que la taronja”

Infinit

A vegades,
per sobreviure,
evoquem records
com si fossin
projectes de vida
assolits i recuperats.

Encara que ens siguin
estranys i absents,
perquè ells van florir
amb un malmenat misteri
i ens feien sol·licitud
per anar cap a l’infinit.

Qüestió lingüística

Roger Escapa, dins el seu programa El Suplement de Catalunya Ràdio, va dir «Muntmeló». I, tot seguit, es va justificar, dient que un lingüista li havia dit que s’escrivia Montmeló, però que es pronunciava «Muntmeló». Tant al Roger Escapa com al lingüista, jo els hi pregunto: Aleshores, per què escrivim muntanya i no «montanya»? Tots sabem el que és un mont i tots sabem el que és un munt. Per què, a vegades, s’intercanvien quan s’utilitzen com a prefix, sobretot si són topònims?

Tots sabem l’ús i abús que fan els barcelonins de la vocal «u» i fico com a exemple «burru». Per cert, segons molts referents culturals catalans, diuen que a Catalunya el millor català es el parlat al Solsonès. Així doncs, Visca Lleida! I visca la nostra vocal neutra!

“La pitjor experiència és la millor mestra”  (Kovo)

Pèrdues de temps

(Pèrdues en el temps)

En l’albor del temps
–i no va estar escrit
en els Comentaris–,
la paraula de Castor
va ser llum per a Sarah.
Amb ella, creà Lash
(més endavant Lasha)

Sense brindis al sol
ni càntics a la lluna,
sorgir el primer
“primus inter paris”
Però, l’home encara
no estava preparat
per lluitar, amb ell mateix
i la seva rauxa.

Cada paradís eixorda
el pensament, durant
uns quants segles.
Després, el dubte
fa néixer la ironia
i, com no, l’estultícia.

Sal marina

Posa sal a la teva fe
i, fins i tot, a l’esperança.
Retroba la il·lusió del passat,
quan el capvespre recull
l’heterònom pensament,
mentre la marinada copsa
i bressola cabells i antull.
Que el reflex de l’aigua
sigui el reflex dels ulls,
tostemps enyorats, estimats.
Sí, posa sal (i sol) a la vida
i, de bell nou, torna a somiar.

“L’esperança és un estimulant vital molt superior a la sort”  (Friedrich Nietzsche)

Frustració

No tinc cap raó
que em doni la raó,
ni cap argument
que pugui rebatre
qualsevol pensament.

No tinc cap motiu
per afrontar-ho,
ni cap sentiment,
ni cap emoció,
que siguin negatius.

Però, sempre queda
un dubte filosòfic
per a cada pregunta,
quan s’està al camp clos
d’una frustració.

La cançó de la por

“La por pot ser ocasional,
la covardia és permanent”

La por saqueja la pau,
dóna... submissió,
     oprimeix,
     col·lapsa,
     esclavitza
amb idees imposades
i força la rendició
sense lluita.

La por ens inhabilita,
sense resposta... davant
la injustícia, amb la
voluntat subjugada.

La por juga a cuc a amagar
amb les emocions,
     s’aprofita
     de la ignorància,
     de la covardia,
és còmplice del terror
i de la por a tenir por,
la temuda ansietat.

“Visc la meva espiritualitat, sense necessitat d’embolcallar-la amb una religió”

La poesia de les flors

Cada filera de flors
n’és un vers del jardí
i, totes juntes, ens fan
un poema de primavera.

Designi

Resseguint els àlbers,
pel marge del riu,
tanco porta a la tristesa.

En aquest àmbit,
m’engoleixo la pena
i el buit del destí.

De sobte, àvid,
allibero l’esperança
i un inconegut futur.

L’entorn té presència
i, potser, em fa
el glop d’un designi.

“Algunes persones són tan falses que ja no distingeixen que el que pensen és justament el contrari del que diuen”  (Marcel Aymé)

Travallengua

Si creus que creure,
en aquesta creença,
és com donar el teu amor
i estimar al ser estimat;
ja pots distingir el distint
d’aquesta distinció.

Si pots creure que
el teu credo és el meu
i que ell ens porta
de l’amistat a l’amor,
i de l’amor a l’amistat;
ja tens desxifrat l’enigma
del enigmàtic amor.

Si creus, en aquesta creença,
i estimes l’amistat, com
amic que ets de l’amor,
veuràs que el credo és més
que un credo i desxifraràs
l’enigma d’aquest amor.

Si creus que aquestes roses
no sols són roses i que són
roges per la passió. Llavors,
dóna’ls-hi també els colors
blanc, rosa, groc, fúcsia i blau.

Si creus, creu.
Si estimes, estima.
I, creient, et creuran.
I, estimant, t’estimaran.

Ésser d’aigua

M’ha batejat la pluja
amb repic de tambors
de la seva tronada.

M’ha batejat la pluja
i m’ha fet entendre
que som éssers d’aigua.

“La veritable saviesa està en reconèixer la pròpia ignorància”  (Sócrates)

Desvetllat

Manllevo el silenci de la nit,
la solitud de l’harmonia
i el neguit d’escriure.

A cada full, oneja el vel
on ressona el miracle
eteri de la tendresa.

Desvetllat, només puc
compartir el silenci
amb el temps i la poesia.

Tornar a viure

Voldria tornar a viure
el que ja he viscut;
canviaria poques coses,
perquè la nostra vida
és nostra i és de tots.

“És difícil vèncer a una persona que no es rendeix mai”  (Babe Ruth)

Pluja de núvols

El sol els impel·leix cap al zèfir
i pel camí s’enamoren de la terra,
ploren vers ella, per impregnar-la;
acaronar un somni en blanc i negre.

La boira branda el paisatge, gotes
desformant entorn i pensament.
Vapor d’aigua, vapor per a cava
i el sol es perd amb un cel blau.

Càntic del bosc a la lluna

Tu que has estat i segueixes sent.
Que tens i no pretens.
Que limites les preguntes,
doncs coneixes les respostes.

Sabedora del que ha de saber-se.
Coneixedora d’ofici.
Que estant en possessió dónes
i sense necessitar agafes.

Que et ponderes i t’equilibres.
I de l’equilibri fas ponderació.
Et nomeno com a expressió
d’exemple i escarni:

Qui dubti de tu,
que dubti d’ell mateix.

“Tots som passatgers del tren del temps”  (C.S.I. Las Vegas)

Bocins

La primavera
estarrufa el bosc,
i la llum la convida
a ballar per la pinassa.

Cada entorn
és un bocí de vida.
Cada emoció
és un bocí d’amor.

Mentrestant,
a casa, la citronel·la
fa explosió de flors
com una pomera.

Puzle

Tantes peces
com emocions.
Com encaixar-les?
Perquè el puzle
acabi sent
un sentiment.

“L’èxit és una cosa bastant repugnant. La seva falsa semblança amb el mèrit enganya els homes”  (Víctor Hugo)

L’Amor

M’he fet addicte
a la droga de l’amor,
al seu etern encanteri
que brolla fent Tardor
i fent Primavera.

Enrere queden cicatrius que,
si no en tens, és que no has viscut.
Cada arbre, cada escorça,
té cicatrius de lluita i, també,
arrugues de saviesa.

I quan dos arbres s’ajunten,
com a mínim, ja són jardí
d’esperança, d’il·lusió;
ja que, el batec del cor
és el dictat de l’amor.

Memòries

He tornat a viatjar
pels meus records:
Amb les mans,
les aromes
i els sentits.

He tornat a escoltar
totes les meves històries
i a observar cada foto
que vaig gravar
a les meves retines.

Però, sobretot,
he tornat, perquè
els records inspiren
el futur, i el meu
comença ara.

              Anekke

“La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”  (Groucho Marx)

Viatge per al futur

M’agradaria ser el destí
i des del moll ficar rumb
a la terra promesa, aquella
on nia el recer de l’amor.

I per reivindicar aquest amor,
em faré pelegrí i rebel a l’edat,
amb pluja fina de melodia
i espurnes de foc a cada vers.

I en el veler, faré interludi amb tu,
gaudint la travessa del viatge;
un senzill però emotiu arpegi
per fer una poesia inoblidable.

M’agradaria que la hipnosi
del nostre mirar fos
ingràvida, quan envernissem
els nostres eterns somriures.

M’agradaria..., fer el viatge junts.

Pluja de paraules

Sóc pluja fina
i, de mica en mica, vull
que les meves paraules
adobin la teva ànima.

Sóc terra fèrtil
i, cavalló a cavalló,
conrearé l’horta
on neix el teu esperit.

I sóc, també, tendresa,
llum blava d’horitzó
que busca la seva lluna
per poder estimar-la.

Sóc vent, que despentina
el teu cabell i remou
(intencionadament) totes
les teves emocions.

Sóc foc, que alimenta,
caldeja i escalfa la llar
on viuen els sentiments,
que són: teus, meus, nostres.

I sóc només un home,
meitat poeta, meitat filòsof,
que té la sort i la felicitat
d’haver despertat el teu interès.

“Me n’adono que em faig vell, perquè cada vegada m’afecta més la mala educació i Lleida de mala educació va ben servida”

La Mitjana

Veient a la Bassa Gran com “aterraven”
sobre l’aigua una parella d’ànecs coll verd
i escoltant Across the Universe de Beatles,
he desitjat que estiguessis al meu costat
per compartir aquest moment de felicitat,
perquè amb tu la felicitat té sentit, com
la parella d’ànecs surant per l’aigua.

Rellotge d’hores perdudes

Segon a segon,
la tossuda maneta
gira pel cercle,
una vegada i una altra.

El temps pot ser
aliat creatiu
o furtiu fugitiu,
on solen morir
les hores perdudes.

Temps que no torna,
que s’enclaustra
dins la memòria
i ens deixa
un pòsit per al record.

“Per ric que sigui un home, no pot comprar el seu passat”  (Oscar Wilde)

Sabies què...?

“Segons un estudi, hi ha més microbis a les nostres cuines que als nostres banys?”

Benvingut al somni

Benvingut a la llar
on la primavera neix
al bressol dels sentiments.
Benvingut siguis al jardí
on juga l’estiu, mentre
dia a dia creix el futur.

Somni de filòsof, somni de poeta;
perquè somiar... ens fa lliures.

Benvingut a la tardor,
quan ella vesteix el bosc
amb records i emocions.
Benvingut siguis a l’hivern,
quan la seva neu fa el cim
de totes les nostres il·lusions.

Somni de filòsof, somni de poeta;
perquè somiar... ens fa lliures.

“Per la seva forma de vestir, els coneixereu”

Còmplice del silenci

Tant he estimat el silenci
(resseguint l’entrellat del
seu secret) que he acabat
com ell, fusionant-nos,
abraonant el seu reialme
i el seu temps ponderat.
Sóc esclau del seu domini,
encara que el puc trencar
amb música i poesia
o gaudint sorolls de bosc
o escoltant brollar d’ones.
Però, tot això és altre silenci
i caldrà resoldre el seu misteri.

Lletraferit

Reculo en el temps, fins...
el dia que vaig empeltar-me
de lletres i paraules
i remugava el seu sentit
quan m’eren reticents.

Anava curt i regatejava
el seu coneixement,
el ventall de possibilitats
a l’hora d’enllaçar-les.

Sí, vaig fer-me serf,
exhumant tradició familiar;
un lletraferit on escriptura
i lectura eren motlle de vida.

Seguint aquest llarg braçal,
va llucar el meu brogit imaginatiu
com joc secret d’escriptor.

Ara, nogensmenys, tentinejo
totes les paraules del diccionari
i esbrino aquell vell secret.

“Les persones podrien aprendre dels seus errors, si no estiguessin tan ocupades negant-los”  (Carl Jung)

Torno

Torno a buscar-te,
sense saber si et vaig perdre
o si encara no t’he trobat.

Torno a resseguir les hores
i els espais on s’estan
tots els records viscuts.

Torno a llegir i a escriure
paraules i versos inacabats,
que són els teus, que són els meus.

Torno, perquè retorno
a aquell temps nostre,
pel fet de viure, pel fet d’estimar.

Entre tants

La nau enfila veles
cap a l’horitzó
de llum il·limitada.

Sóc un entre tants,
que faig vertigen
per un sospir de mort.

Arribat el moment,
me n’aniré de viatge
i sense tornada.

I en aquest vertigen,
entonaré un preg
a tota l’eternitat.

“Un llibre és com un jardí que es porta a la butxaca”  (Proverbi àrab)

Rap-soda

Per a peix, el rap.
La soda per al vi
blanc tèrbol gallec
i per a la poesia
un bon rapsoda.

A vegades,
cal persistir amb
ritmes i silencis,
per poder fruir
de versos sincers.

Rapsoda, clau
i pany d’inspiració
amb comunicació
de versos èpics
en nit foradada.

I, rapsoda,
surt a la primavera,
recull roses de paper
i alfabet de diccionari
per al nostre futur.

Ha tornat

Em mira,
la miro,
i penso,
és ella?

La mateixa
de l’any passat?
La que marxà
prop de Tardor?

Sí, ens mirem
i els dos ens
reconeixem.
Benvinguda
siguis Oreneta!

“Desconfia de les persones que fan ús i abús de diminutius” (Les persones normals, parlen normal)

Espai i temps

Poc o molt, ara ocupo aquest espai,
perquè no en tinc cap altre;
per això, tot sovint canvio de lloc,
sense tenir residència fixa,
cap espai és del tot meu
i no tinc cap necessitat de propietat
dels espais oberts que m’omplen.

Poc o molt, estic aquí.
No tinc el temps al meu abast,
per això deixo que el pensament
se’n vagi i busqui el seu lloc,
allà on el temps no compta
i no té necessitat de mirar
el rellotge de les hores perdudes.

Voler

Vull cridar! No en tinc prou amb la paraula!
Vull sortir de la soledat (del desgavell de la recança)
i endinsar-me en la revolta, a cada revolt del camí.

Vull engranar el vent de cara i que el desig del cor sigui
la força de la sang, quan ell traspua el meu pensament.
Vull voler..., obrir el forrellat del futur i sortir de casa.

“Tot i ser un ancià, noble cosa és aprendre”  (Sòfocles)

(Totalment d'acord)

Amor osmòtic

Per nodrir l’esperit, tinc que inspirar-me
i engrescar-me en una nova poesia.

Assolir la gesta en la lliça de l’amor:
Primer ser cabdill, després ser captiu
del cabdill que abans fou captiva.

Trobar aquest equilibri entre triomf i claudicació.
I, així, poder construir millor la relació amorosa:
l’amor osmòtic que sempre dóna i sempre rep.

Focs

On és l’espurna
que va encendre
el foc de l’amor?

I tornarem, perquè
la veu mai s’apaga;
perquè el pensament
no es pot empresonar.

On és l’espurna
que va encendre
un onze de setembre?

I estarem aquí,
envoltats de senyeres,
ondejades pel vent,
el vent de llibertat.

On és l’espurna
que va encendre
l’amor pel nostre país?

L’amor és dins del cor.

“Arribats a certa edat, a l’agenda també hem d’afegir les visites al Tanatori”

Frases de de polítics

Expressions utilitzades per polítics, de dubtós significat, mediocre contingut intel·lectual i de pobresa dialèctica:

“Como no puede ser de otra manera”
“Traspasar una línia roja”
“Blanco y en botella”
“Como el rosario de la aurora”
“Sin pelos en la lengua”
“Cuanto peor, mejor”
“Por consiguiente”
“Poner en valor”
“Cambio de paradigma”
“Gobernanza o cobernanza”
“Cordón sanitario” (Vetar a un partit)
“Puedo prometer y prometo”
“Altura de miras”

És el que hi ha, és el que tenim.

L’edat del somni

En el breu captard que té
l’incendi del crepuscle,
suro per illes i persones,
dins l’arxipèlag cultural
d’una introspectiva exposició.

És teoria i vida artística:
l’ànima de cada col·loqui
on tots els colors i versos
fan la tècnica del diàleg,
un procés, un viatge d’actitud.

Ancorat en aquest parany,
m’allibero davant la dicotomia
de “rauxa o seny”, cel i terra
fixats a una maneta elèctrica
que no està ni oberta ni tancada.

I des del meu esperit, evoco
aquesta plenitud, amb pupil·la
i mirada, com l’hàlit i vòrtex
d’un somni que n’és etern,
perquè els somnis no tenen edat.

“El que faig és poc important, però és molt important que ho faci”  (Mahatma Ghandi)

(Totalment d'acord)

M’agradaria...

 ...que hagués un Premi Nobel al sentit comú.

...que l’ètica sempre estigués per damunt de la llei.

...que mentir en seu judicial sempre fos castigat amb perjuri.

...una democràcia sense impunitats ni greuges comparatius.

...que tothom acceptés la seva condició i les seves limitacions.

...que no hi haguessin drogues legals.

...que tots els polítics donessin exemple i fossin solidaris.

...que la gent trobés el plaer de llegir i de viure-ho.

...que aquestes reflexions fossin del vostre interès.

Potser

Cadascú oneja
el seu pensament
com a bandera
del seu territori.

I ens fem amics
dels seus arguments,
malgrat ser molt més
viscerals que racionals.

A cada sortida de sol,
ens queda un miracle,
un encara per insistir
i, potser, conquerir.

“Sense informació no pot haver comprensió”
(Dedicat a l’I.D.I. de l’H.U.A.V.)

Nova poesia

Algú ho va tornar a dir,
des del seu pontificat,
amb els seus versos, sense
cap pretext, sense llicència,
assentant càtedra dialèctica
més pròpia del segle passat
que de l’actual segle XXI.
El seu intel·lecte no ha girat,
encara, el full de l’anuari;
millor dit, el full del centenari:
cadascú s’expressa com vol!
La poesia és com la pintura:
realista, impressionista, abstracta...
L’evolució està tant en l’estructura
com en la sintaxi gramatical poètica;
la resta..., són paraules de diccionari.

Oreneta estacional

Tinc l’esperit aspre,
casi tant com la veu;
però encara puc volar,
com una oreneta
que s’aplega per marxar.
Sí, el meu esperit és
oreneta estacional;
ara vaig, ara torno.
Quan vaig, sóc feliç
pel nou retrobament.
Quan torno, l’enyor
em duu el desterrament.

Malgrat tot..., l’amor és
prou fort per aguantar- ho.

“Avui en dia, la política és més econòmica que ideològica”

Dir-ho o no dir-ho

Deixa’m que t’ho digui,
sense dir-t’ho,
així podràs pensar,
el que vulguis pensar
i, si vols, pregunta,
la millor manera
de no equivocar-se,
malgrat que hauràs
de ficar en evidència
la teva ignorància.
És per això que t’ho dic,
però sense dir-t’ho.

Destí de pau

Sigui avui, sigui demà,
altre cop que els fets
ens donin la raó a
les degudes paraules.
I si pel camí ens aturem
que sigui per aixecar
al company caigut.

Sigui avui, sigui demà,
cal seguir valents
i tornar a dir-los No!,
amb un ram de flors
a la mà i l’altra estesa
per fer encaix de pau.

“Allò que negues et sotmet, el que acceptes et transforma”  (Carl Gustav Jung)

Tentines de futur

Sóc hereu del diàleg
i un inepte del concert (o desconcert)
No! No és qüestió d’ordre.
Tinc un desig venjatiu
(nu i prou equivocat),
per considerar-me màrtir
de la literatura acadèmica.

Sóc ésser de tinta, batego
flama de l’exili,
el descoratge buit
de tota esperança,
malgrat que tinc
l’angoixa asfixiada,
dins la cel·la fosca
on resta el meu passat.

Amb pas de nadó vacil·lant,
cerco tentines de futur
dintre del meu esperit. Fora,
queda la runa intel·lectual
d’aquells que ho saben tot.

Un-i-vers (II)

No m’agrada ser turista,
sóc viatger. Voldria
romandre a cada lloc,
ser esponja del nou espai
i acomiadar-me del temps.
Sortir de la tenebra
que duu la ignorància.

Observar, pregar i...
estimar el silenci.
Tot és un univers
que es guanya, ordint
tacte i dedicació.
Sóc un i tinc el vers...,
també sóc univers.

“L’avantatja de ser intel·ligent és que pots fingir que ets imbècil, mentre que al revés és impossible”  (Woody Allen)

Verborrea democràtica

Mentre les democràcies parlamentàries (parlament ve de l’italià parlare, parlar) parlen i discuteixen abans de votar i aprovar una llei, les autocràcies actuen de forma instantània i dictatorial, sense cap consens. La democràcia segueix sent el menys dolent dels règims polítics, però és lenta en les seves decisions i sovint perd el tren de la actualitat. Màxim quan té una justícia garantista que pot ficar obstacles argumentals abans d’aplicar la llei i, més tard, els obstacles poden venir de la mà d’una interpretació judicial. Faig referència al que diuen molts advocats, quan els hi preguntes: Com anirà el judici? I et responen: Dependrà del jutge que ens toqui en sort? Aleshores, en democràcia la sort també compte? Què tenim, justícia o jutges?

Escolto polítics que em recorden el patí d’escola, quan es feien dos equips per jugar el partit. He dit partit? Sí, el líder del partit polític és qui elegís la gent que desenvoluparà i jugarà la política del partit. Líders que tots, sense excepcions, cauen en el parany de la verborrea neuròtica o, si voleu, verborrea democràtica.

Cel rogenc...

(...pluja o vent)

El sol fa el niu
per enllitar-se.
La lluna no hi és
(no té prou fe),
per tenir cos
i cor de somni.

Nit de llampecs,
de fulles esteses.
Pluja i vent també,
tornen a fornicar
per parir fang verge.

A l’horitzó,
trencat de núvols
que obren la porta
a l’estrella polar,
la que, per fi!,
assenyala el nord.

“La persona que menteix és una persona immadura i una persona immadura no pot desenvolupar un càrrec polític de responsabilitat”

Consum de Ketamina

Els que tenim coneixements en psicologia i psiquiatria, no teníem cap dubte que la actitud i comportament (tics) de Elon Musk són propis d’un addicte. Sembla ser que l’addicció d’Elon Musk és la Ketamina.

La Ketamina és un fàrmac anestèsic sintètic, derivat de la Fenciclidina i està considerada una droga dissociativa amb potencial al·lucinogen. Consumint Ketamina es produeix l’anomenat viatge Keta (o forat K) que dura unes dos hores. El Dr. Edward Domino, ja la va descriure com un anestèsic dissociatiu. El seu ús està aprovat com anestèsic en humans i animals. No obstant, l’hàbit i ús no farmacològic fa que molts països efectuïn un control exhaustiu del seu consum. Els consumidors de Ketamina poden acabar amb problemes cerebrals que afecten el desenvolupament del pensament i de la memòria. A més a més, la Ketamina pot causar ansietat i depressió.

Acabo, com sempre, dient que: Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament.

Reflexions

“Els poetes som gent incompresa i qui digui que compren a un poeta o bé menteix o bé és un ignorant”

“L’home ja no té cap excusa, ha de ser menys un humà prepotent i ha de ser més un humà de natura”

“Hi ha gent que dins del cervell enlloc de neurones té euros”

“Els metges tenen un patró d’actuació que diu: Si pots curar, cura. Si no pots curar, alleuja. Si no pots alleujar, consola”

“És de vergonya lo polititzats que estan la majoria de tertulians”

“Encara hi ha gent que confon borratxera amb alcoholisme”

“Hi ha gent que blanqueja la seva mala educació rere el victimisme”

Presoner de la por

Ets tu? o són els vots?
Et mou l’ètica o et mou
la legislació de conveniència?

No és veu, des de l’àtic polític,
el neguit i preocupacions de la gent.
No és fàcil escoltar els assessors.
No és fàcil mantenir el criteri
i totes les promeses que vas fer.

Se’n diu por?:
Por a l’adversari, al CIS,
a les enquestes dels mitjans.
Por a la resposta social al carrer:
Feministes, jubilats, taxistes...
Por per no estar a l’alçada de...
el partit, de les circumstàncies.

Vigila! que quan tens por
et fas presoner de la por.
Ah! I torna a vigilar!
Por a tenir por, és ansietat.

El vaixell de la por

Entremig de núvols
surt una flor de llum.
És un espai de cel
o, potser, el reflex
on el mar s’emmiralla.

Poc o molt, el veig.
Un vaixell surant el cel,
record d’infantesa,
quan Peter Pan era
el nostre millor referent.

Al cap damunt, la por
enarbora bandera
i el velam, farcit d’anhels
i esperances, remuga.
No!, el futur no és sòlid.

“El problema és quan es confonen creences amb ciència”  (C.S.I. Las Vegas)

Dia de la poesia 2025

Al miracle de viure
hi tinc que afegir
el miracle d’escriure,
que la poesia neix
amb el dia a dia
a ritme d’emocions
i melodia de sentiments.
I, tu, fica-li música.

Dents serrades

S’ha trencat l’agulla...

Em tremola la recança,
l’atziac destí que tinc
quan escric i encenc
la flama del poema,
que és torxa de galeria.

S’ha trencat el fil...

El record, sense adjectius,
sempre queda difuminat
dins la memòria. Tardor
que esvaís la seva boira,
dins un matí qualsevol.

“Espavil”

Ferm, serro els dents,
així no em cal dialogar.
Tampoc vull embolcallar
l’error amb l’equivocació.
Aleshores, sóc fora o sóc dins?

Set fases de la línia de vida

“Persona sana, malalt agut, malalt crònic; malalt crònic aguditzat, malalt pal·liatiu, malalt terminal; malalt moribund i persona morta”

Climatologia

Altre cop neva,
el riu flueix congelat
i surt la lluna.

Altre cop pluja,
els núvols estan de dol
i no surt el sol.

Altre cop fa vent,
arbres i flors tremolen
amb calçat de tolls.

Serpent de boira
lliscant entre arbres fruiters
amb flors rosades.

Trist

Tot o...
Res o...
Incomplert.
Sentint el...
Temps perdut.

Perfil

Obro botiga a la imaginació
amb tot un ventall de silencis,
una nova tongada de versos
i amb paraules descantellades.

Aquesta fantasia, discreta,
torba l’esperit del dia a dia,
la melodia de casa meva,
com a colpidora venjança.

Ara, ja malmesa la situació,
abordo l’aspra renúncia
que menyscaba el meu cor
i el perfil de ser qui sóc.

Sabies què...?

“La nicotina és un alcaloide (sal cristal·litzada d’un àlcali) i com tots els àlcalis és una droga (legal, però droga) i, a més a més, deu vegades més addictiva que la cocaïna”

Atalaia

La meva mirada navega
per aquest mar d’espígol
que encatifa el camp
fins la falda del turó.

I la serpent d’aigua
serpenteja entre joncs,
els signes d’admiració
d’aquesta fèrtil natura.

Ni enyor, ni melangia,
perquè aquest record
sempre està present
des d’aquesta atalaia.

Vida i colors

La mirada barreja
tots els colors
d’aquesta vall.

L’Arc de Sant Martí
els fusiona dins
la paleta del pintor.

Què petits som!
Davant la Natura
que porta milers

i milions d’anys,
generant vida,
vida de colors.

“La majoria de ciutats regulen el trànsit, donant prioritat a la circulació dels vehicles, amb detriment de la circulació dels vianants”

Reciprocitat

Ara estic assegut,
davant un horitzó
blanc i limitat
a tota mirada.

Per fugir,
del brunzit hospitalari,
escolto música,
la de sempre,
la que mai caduca.

I escric,
res del que dic
em sembla important,
però hi ha gent
que vol llegir-me.

És, doncs, una mena
de reciprocitat.
Gràcies amics!
Per ser-hi, per llegir-me.

Polimorfisme poètic

L’estructura morfològica
que té cada poema
s’assembla a l’anatomia,
perquè genera formes
amb el seu polimorfisme,
on radicarà la diferència
que cada poeta li dóna
al contingut del poema.

Sabies què...?

“Segons un estudi d’una universitat americana, els ous blancs són més nutritius que els ous rossos”

So-net

No sóc escriptor acadèmic;
per a mi, la poesia és un mitjà
d’expressió i comunicació.
Així doncs, en lloc de sonet,
busco el so net del poema.

Fat

El meu domini: un instant,
per beurem el got de la quietud
que deixa solatge de tendresa.

Pau i calma no les podem delegar
ni ignorar la teranyina de la maldat.
Sí, és un risc que hem de córrer.

La llum, a vegades, teixís i escriu;
i, a vegades, enlluerna i esborra.
Així m’apropo a cada afirmació,

per instal·lar una reconciliació
que vol ser irrefutable, però...
només és fat desolat i escèptic.

“De tots els animals de la creació l’home és l’únic que beu sense tenir set, menja sense tenir gana i parla sense tenir res que dir”  (John Steinbeck)

Ras i curt

M’enroco amb recer
de paraules murallades.
Des del vell merlet,
abasto tot el contorn
de la plana i l’horitzó.

La meva mirada llisca,
no té cap distància,
i pot gaudir del paisatge
i d’una ànima encalmada.

Les sàtires de Juvenal

(Dècim Juny Juvenal)

“Mens sana in corpore sano”  (Ment sana en cos sa)
“Panem et circensis”  (Pa i circ)
“Sed quis custodiat ipsos custodes?”  (Qui vigila als vigilants?)
“Rara avis”  (Merlot blanc o merla blanca)

“Tot està per dir, tot està per escriure”

Amnèsia de temps

Quan s’esborra
el camí del passat,
el caminant oblida
els escrits de vida
i veu com l’herba
desdibuixa el terreny.
És un senyal, l’anunci
que malmet la memòria
quan ens notifica
la mort del desig.

No defallir

Tinc un amagatall de dubtes,
ple de projectes i anhels.
És un brogit d’idees,
un laberint per sortir,
fent drecera, de la solitud.

A vegades, s’estronca
i deixa de brollar
aquest gorg del pensament.
Llavors, em cal esculpir
l’esforç per a no defallir.

“La majoria de ciutats regulen el trànsit, donant prioritat a la circulació dels vehicles, amb detriment de la circulació dels vianants”

Petit foc

Al mirall de l’aire,
albiro l’aiguabarreig
de llum i mirades.

Una dimensió densa
de gestos i incerteses,
un reducte al desig.

Cal reprendre nou camí,
estimular un petit foc,
per tal de no desistir.

“Cada segon que vivim és un moment nou i únic de l’Univers, un moment que mai tornarà”
(Pau Casals)

Un segon infinit

Un segon de temps infinit,
on podem recollir totes
les ones de l’esperit
i reflectir-les com paraules,
enllaçades pel pensament.

Un temps infinit dins
el segon, com zenit
que genera l’entropia,
el big-bang de l’espai
d’energia condensada.

I l’expansió de paraules
de tot aquest pensament
i per tots els segles,
des de l’alfa fins l’omega.
Així he viscut aquest segon.

Equació

Entre la llum i la foscor
hi ha la línia d’horitzó,
on s’apleguen i fusionen
el món real i l’imaginari.
Aquesta línia ens porta
a l’equació de l’Un-i-vers
que té l’espai i el temps.

“El temps no és or, el temps és vida”  (José Luis Sampedro)

Amnèsia de temps

Quan s’esborra
el camí del passat,
el caminant oblida
els escrits de vida
i veu com l’herba
desdibuixa el terreny.
És un senyal, l’anunci
que malmet la memòria
quan ens notifica
la mort del desig.

Recuperant un record

He trencat la veu al penya-segat
d’una muntanya amb cabells blancs.
L’eco es revolta i em retorna la veu,
distorsionada i una mica més aguda,
que evoca i em recorda una soprano.

Avets platejats aparenten aplaudir,
compassats pel vent del nord
que sempre ens porta fred i neu
i encatifen la blanquinosa vall.
Cal que recobri aquest record.

A dia d’avui, aquest blog ha assolit les noranta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho possible.

“Només viu qui pregunta”  (Miquel Martí i Pol)

Sense lluna

Nit sense lluna, plena d’estels
que entapissen el firmament
amb titil·lants llums, dins
la immensitat negra de l’espai.
Tot amb silenci, on es gestaran
nous astres i nous planetes.

Actituds que criden l’atenció

- Dones rosses amb celles negres.

- Portar ulleres de sol de nit, en dia encapotat o en dia de boira.

- Parar-se a xerrar al mig de la vorera, molestant a la resta de vianants, tant els que van com els que venen.

- Fumador palplantat a la porta oberta d’un local, tirant el fum a dins del local.

- La gent que et fa una pregunta per WS i, quan contestes, no es llegeixen la resposta.

- Els “erudits” que només consideren droga la que és il·legal.

- Els que consideren que fumar és un vici i no una drogoaddicció (la nicotina és deu vegades més addictiva que la cocaïna)

- Els manipuladors polítics que enlloc de dir castellà diuen “español” (es veu que català, basc i gallec no són espanyols, doncs..., enlloc d’espanyols, serem europeus)

- La gent autocràtica que no té cap problema amb l’anglès o el francès, però sempre tenen problema amb el català.

- Els taxistes que, quan condueixen, es comporten de diferent manera, en funció de si porten passatgers o van de buit.

- La gent que enlloc de saludar amb un Hola!, saluda amb un Adéu! (Adéu no és salutació, és comiat)

Podria seguir, però paro i només puc afegir: La estupidesa humana no té límits (ja ho deia Albert Einstein) i la manipulació política tampoc.

“Morir no és una ciència exacta”  (Dolors Bala, personatge de Judit Martin)

De lloguer

Estic dins el teu cor
com bon inquilí.
El lloguer és...
prou adequat
i les estances
acollidores,
on puc gaudir
calor emocional.
Si mai el fiques
a la venda, recorda
que jo tinc prioritat.
D’acord, llogatera?

El gest

A la rotllana dels ulls veig
el gest de la seva mirada,
cariàtide d’aparador, dins
una superfície plastificada.
Hieràtica, damunt la tarima
i pregonant un producte.
Res tinc a veure amb
aquestes ninetes blaves,
envoltades de sol d’estiu
i proclamant les vacances.
Estic lluny d’aquest cel,
arena i palmeres corbades.
I estic molt lluny del gest
de la seva mirada blava.

“Veient l’alegria amb que els cuiners utilitzen la sal, jo em pregunto: Hi ha algun cuiner que hagi fet un curs de dietètica o de nutrició?”

Tinc un somni

Tinc un somni
on ningú hi sobra,
perquè tothom estima
i ningú sap odiar.

Tinc un somni,
cada nit el somio:
la gent ja ha après
a pensar amb el cap
i estimar amb el cor.

Retalls

La mediocritat va en processó,
sense aturar-se a reflexionar;
em fa mandra constatar-ho.

Si fa o no fa, aquest és un èxode
que s’exilia de qualsevol elogi
i d’una prudent especulació.

Aquesta desfilada d’ineptitud,
sembla un para-sol sense sol,
un càtering a l’estupidesa humana.

Mentrestant, jo em quedo amb:
traces i bocins de vehemència
i retalls d’inútils frustracions.

“A partir de certa edat, la modèstia és un defecte”  (Carles Porta)

Ho tenim clar?

Tenim les idees clares? Els jutges i fiscals també voten. Aleshores, no siguem ingenus. En el seu exercici i desenvolupament professional, cap a quin partit polític o polítics s’inclinen? ¿Cap el partit polític que han votat a les eleccions o cap el partit polític que no han votat? Jutges i fiscals són humans, costa pensar que tots ells són imparcials al cent per cent i això, tinguem-ho clar, també és fer política. Per aquesta raó diem poder judicial i al llarg dels anys només cal veure quan polítics han estat processats i quants jutges i fiscals ho han estat.

Per altra banda, hem de tenir en compte que tenim dos justícies, una justícia impartida per jutges i fiscals que han arribat al càrrec, mitjançant un concurs-oposició i, per tant, són funcionaris de l’estat (ignoro si es poden acollir a l’estatut del funcionari) i els jutges i fiscals que són elegits per designació d’un partit polític, tant si aquest governa com si està a l’oposició; amb la qual cosa, sempre ens quedarà el dubte de si aquest jutge o fiscal farà una obediència deguda; ja que, qui l’ha anomenat pel càrrec, també el pot cessar.

Per últim, sempre tindrem un dilema existencial entre el poder executiu i el poder judicial, perquè el poder legislatiu no pot preveure com s’articularà i desenvoluparà la llei per part de l’executiu, ni com la interpretarà el poder judicial. Però..., tranquils, que això se’n diu democràcia o, si voleu, joc democràtic.

Tarda d’hivern

Aquesta tarda d’hivern
que perfuma els sentits
amb cadència de records
i embruix de melangia.

Aquesta tarda d’hivern
que m’omple l’ànim
de solitud i assossec
al baluard del sentiment.

Aquesta tarda d’hivern
que enganya a l’esperit,
i les tentines del temps,
per percaçar somnis.

Breu tarda d’hivern
que allunya la temença,
l’aspre desig, i m’adreça
a la tossudesa de viure.

“La meva ment és una nau sideral que em porta per tot l’Un-i-vers. Cada planeta és un vers i cada galàxia un poema”

Altra dimensió

Poso en ordre
els meus propòsits,
que estan empresonats
al calaix dels somnis.

Mentre, sol·lícit,
arrossego el silenci
dins el feble àmbit
de la meva peresa.

D’aquesta manera,
maó a maó edifico
cada vers i desvetllo
la dimensió de l’ànima.

Què cal saber sobre el tabac?

(Dedicat a alguns tertulians, bocamolls, que opinen sense saber)

El tabac és una planta d’origen americà i és una matèria orgànica. Dins la química orgànica hi ha un grup de substàncies anomenades alcaloides, totes elles tenen el sufix –ina en la seva terminació. Els alcaloides són coneguts des d’antic per les seves propietats i efectes dins l’organisme humà; de fet, en el laboratori químic que és el nostre organisme, també es produeixen alcaloides endògens. Els alcaloides han estat i són molt utilitzats en farmacologia com, per exemple, la Quinina i Teofil·lina. Tots els vegetals contenen (en major o menor proporció) alcaloides en la seva composició, sent la reina la rosella blanca o flor de l’opi (Papaver Somníferum) que aglutina a varis alcaloides, entre ells tres tan importants com són: Morfina, Codeïna i Papaverina. Com tothom sap, l’alcaloide que porta el tabac és la Nicotina. Per tant,  la primera cosa que hem de saber és: Fumar “no és tan sols un vici”, fumar “és una drogoaddicció”, com ho és la ingesta que fem de qualsevol alcaloide sense finalitat terapèutica (Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament)

La segona cosa que hem de saber: El fet de fumar comporta respirar el fum de la combustió d’una matèria orgànica. En la combustió del tabac es produeixen fins a 4.000 (sí, sí, quatre mil) substàncies diferents; des de biòxid de carboni, monòxid de carboni i sulfhídric; fins a quitrans i lignines. Els científics han pogut estudiar les repercussions que tenen dins l’organisme humà 2.000 d’aquestes substàncies, però encara no saben com repercuteixen les altres 2.000. També cal saber que, a més a més, la indústria tabaquera addiciona fins a 300 (sí, sí, tres-centes) substàncies diferents en l’elaboració de les cigarretes. Algunes, tan curioses com poden ser la mel o la colònia Pachuli i altres, tan perilloses com són els broncodilatadors i anestèsics locals. Sorprenentment, el tabac és l’únic producte de consum que no porta ressenyades les substàncies de la seva composició. ¿Com pot ser que governs i associacions de consumidors ho permetin? En un estudi es deia que, una vegada pagada tota la despesa sanitària, encara li quedava a l’estat un saldo positiu per la recaptació de l’impost especial que té el tabac; tenint en compte que a Espanya hi ha més de deu milions de fumadors, ens adonem de la magnitud de negoci que té o tenen els governs amb l’impost del tabac.

Un fumador hauria de saber que, tenint tota la sort del món, l’únic que pot aconseguir és tenir una bronquitis crònica. Si té menys sort, patirà un emfisema pulmonar, més tard asma bronquial i la síndrome patològica conjunta de les tres malalties (bronquitis, emfisema i asma) anomenada M. P. O. C. (malaltia pulmonar oclusiva crònica) També hauria de saber que pot patir malalties vasculars i coronàries, com angina de pit i infart de miocardi. I, per últim, tota una gamma de càncers (“per se” o associats a altres factors de risc, com l’alcohol) encapçalats per: Càncer de pulmó, mama, cap i coll, gàstrics, etc. Totes aquestes patologies, i donada la idiosincràsia hormonal i metabòlica de la dona, s’agreugen en cas que el fumador sigui femení. Així mateix, la persona que està, viu i conviu amb el fumador, és considerada un fumador passiu ja que inhala la denominada “corrent lateral o secundària” que porta tres vegades més nicotina i quitrans que la corrent principal, aspirada pel fumador, i unes cinc vegades més monòxid de carboni. Un fumador passiu, exposat al fum del tabac durant una hora, inhala una quantitat equivalent a 2-3 cigarretes.

Una qüestió que sol ser polèmica és el comportament psicològic del fumador que, alguns autors, no hi veuen cap mena de diferència en el comportament d’altres drogaaddiccions; sent el tret més característic el proselitisme. Avui en dia, en alguns sectors socials, encara està ben vist “convidar a fumar”, doncs dins el grup es produeix el gregarisme que dilueix el complex de culpa que genera tota acció negativa en la psicologia de la persona.

Hi ha altres coses que poques vegades es comenten i que, no obstant, són importants. Per exemple: El 50 % dels càncers de pulmó (atribuïts al tabac) no són culpa del tabac, són per culpa del paper de fumar (cel·lulosa de l’arròs) i de l’adhesiu, utilitzat per confeccionar la cigarreta. Per tant, si encara s’elegís fumar, seria recomanable fer-ho en pipa i amb un bon filtre de quitrans. Així, com a mínim, aconseguiríem baixar de forma dràstica les conseqüències i el risc d’emmalaltir.

Com a reflexió final, cal posar de manifest que l’acte de fumar és un acte contra natura (s’inhala el fum de la combustió d’una matèria orgànica) i que tots els actes contra natura tenen repercussions en la salut.

“Pneumomocs”  (Ricard Ustrell) (enlloc de dir Pneumococs. Equivocació? Error?)

Ratlla de vida

A quina pàtria ens acollim?
La llei dels somnis té
ficada la mirada encesa
a un possible horitzó
de claredat i esperança.
Acull, sense defallir,
l’embat inexcusable,
els jorns de sacrificis
i el triomf de la tendresa.

Embolicat de música

(Dia Mundial Contra el Càncer)

“Auguris” de temps
i a la “Ingenuïtat”
de cançons que tenen
regust de joventut.

M’embolico amb música,
sense que sigui per a regal,
però que em fa sortir
del món de la quimio.

Els déus no tornen.
Els herois estem sols.
I el destí ens porta:
a un ser i un seré final.

“La vida descorre casada amb el temps, fins que la mort li manlleva el divorci”

Escenografia

Faig malabarismes
amb el diccionari;
origen de paraules,
de verbs i misteris.

Sempre hi ha incertesa
i bocins d’estridència
quan alenes una plenitud
senzilla i essencial.

Tot plegat, l’esclat
d’una escenografia
on el poeta és...
ingenu serf del poema.

La senyora

Indecís, busco
refugi a la tristesa
i em capbusso
dins la incertesa.

A l’arrel del secret
hi trobo el límit
al maleït dol:
El procés d’adaptació.

I no estic per foteses;
no puc pas negar
la síntesi de la por
i la seva ganyota.

A cada senyal,
sense aldarulls,
m’afanyo a sortir
dels seus paranys.

“L’educació comença amb la vida i no acaba sinó amb la mort”  (José Martí)

Bestioles i animalons VIII

(Reencarnacions metafòriques)

El dofí

No vull estar submergit,
sóc mamífer, i necessito
l’aire de la imaginació
per poder sobreviure.

També necessito saltar
per les ones de l’esperit
i fer-ho amb altres dofins,
els germans escriptors.

Comunicar-me amb ells,
perquè, quan convingui,
fixarem el nostre rumb,
dins l’oceà de les lletres.

Bestioles i animalons VII

(Reencarnacions metafòriques)

L’esquirol

Sóc escalador d’arbres
dins el bosc d’idees,
les que configuren
la nostra minsa cultura.

Pujo fins dalt de tot, on
les fulles s’il·luminen,
tot escrivint als fulls
les lletres ja marcides.

Poc o molt, em toca
saltar d’un a altre arbre,
per poder promoure
totes les intel·ligències.

“Poca gent és capaç de preveure cap a on ens porta el camí, fins que arriben a la seva fi”  (Tolkien)

Bestioles i animalons VI

(Reencarnacions metafòriques)

L’isard

La neu m’empeny.
Surto dels meus riscos,
buscant clapes d’herba
al peu de la muntanya.

Riscos de paraules
i herba d’emocions,
per nodrir pensament
i tendres sentiments.

La vida em condueix
per corriols desconeguts
i fora dels meus riscos
només queda l’enyorança.

Bestioles i animalons V

(Reencarnacions metafòriques)

La guineu

Al rerefons del mas
s’hi trobava el tossal,
on hi tenia el cau
recol·lectat d’idees.

Algú me’l va foragitar
i vaig sortir a corre-cuita.
Ara, sóc germà del llop
i tan solitari com ell.

Si lluques com a pensador
(vulguis o no), ja ets
maleït filòsof. El peatge:
ser sempre l’etern solitari.

“La distància entre tu i les teves fites es diu actitud”  (Anònim)

Bestioles i animalons IV

(Reencarnacions metafòriques)

La sargantana

Recordo el dia que...;
sí, em vas tallar la cua.
Va passar massa temps
a créixer aquest governall
que serva el meu cos.

Ara (que ja tinc timó),
suraré per les pedres,
buscant calor de sol
i em cruspiré insectes que
durant anys ens han fiblat.

I si aquestes abruptes pedres
no t’agraden, o són llunyanes,
buscarem altres, més adients,
on ningú pugui acostar-se
a criticar o a qüestionar-nos.

Bestioles i animalons III

(Reencarnacions metafòriques)

La papallona

Tota la meva vida l’he
viscuda entre muntanyes,
casi sempre pentinades
per la freda neu de Pirineu.

En aquest prat sóc reina
(una més) de papallones,
reina voliaina d’herba i flors
a l’estens jardí d’emocions.

Aquí, respirem tranquil·litat,
d’una pau forjada durant segles
i només volem tenir, i sentir,
la felicitat de preservar-la.

“Els polítics no són mai previsors, sempre van rere dels esdeveniments”

Bestioles i animalons II

(Reencarnacions metafòriques)

La gavina

Vaig néixer en el rocam
d’un penya-segat marí,
on rebo la llum quan el sol
aixeca reixa cada matí.

Aquest espadat fica el món
a l’abast de cada vent
(i a les meves febles potes),
vent que flecta les plomes.

Sóc terratinent d’ones
i les abasto com llaurador,
planejant en cada vol,
ficant nou rumb a la vida.

L’amiga boira és per a mi
vella i bella rosada d’amor,
buscant raigs d’inspiració
quan retorna la rerevera.

Bestioles i animalons I

(Reencarnacions metafòriques)

L’ocell

Vull tornar a ser ocell
i piular damunt la branca
del teu esperit, a l’arbre
que el teu edèn dóna vida.

A vol ras, vull resseguir
les flors d’aquest jardí
i aturar-me a la llosana,
a la finestra coronella
del bessó del teu zodíac.

Allà, el sol naixent em durà
la primavera de primaveres
i podré vetllar el teu somni
amb el bes del teu somriure.

“No permetis que cap ser humà et faci caure tan baix com per odiar-lo”  (Martin Luther King)

Combat de vent

Des de l’horitzó,
el vent es menja
tota la distància,
fins arribar a la plana.
S’emporta la llum,
l’aurora i els ocells,
generant el misteri
on ressona el neguit
i laberint dels secrets.

El ressò del vers

Giravolta el pensament
a la sínia de les idees,
perquè tinc el compromís
i l’afany d’escriure.

Àmbit d’exaltació,
on busco el retorn
al privilegi que dóna
la maternal poesia.

Emergeix com l’heura,
on puc recollir
el ressò de cada vers
i un foc d’emoció.

“Sóc partidari i ferm defensor de les dites populars tradicionals, sempre i quan tinguin rigor científic. Ni la nit de Sant Joan és la més curta de l’any (és la nit del 20 de juny, solstici d’estiu), ni la nit de Santa Llúcia és la més llarga de l’any (és la nit del 21 de desembre, solstici d’hivern”

Fals camí

Costa desterrar
la maleïda angoixa,
que silent s’enfila
des del silenci.

I torna l’enyor
d’anys viscuts,
per no renunciar
a la felicitat.

Però és un propòsit,
apedaçat i hereu,
d’un espai i camí
que no és el meu.

Contrallum

Arrossego peresa,
fruit del neguit,
perquè em trobo
en una cruïlla,
que deixa al marge
tota esperança.
Davant l’espill,
a contrallum,
intento adreçar
el gest i la mirada.

“Un amic de tothom és un amic de ningú”  (Aristòtil)

Evolució

Bull la sopa primigènia,
on els microorganismes lluquen
i arrangen la nova vida.
L’alfa surt de la tenebra,
les plantes renoven l’aire:
acreixen oxigen, abaixen
el nitrogen i el anhídrid.
El món vegetal brolla,
el món animal rere seu:
de l’aigua a la terra,
de la terra a l’aire i...,
el planeta segueix girant.
Aigua, oxigen, terra i foc
són el camí de l’evolució;
un camí encara inacabat
que busca la fi d’omega.

Mà buida

Per donar la mà...
cal tenir-la buida,
i el balcó del somriure
ben obert al sol
de cada mirada.

No tanquis el cor,
obre el forrellat
i aireja sentiments,
que la vida s’ho mereix
i el teu somriure també.

“Fa falta tota una vida per aprendre a viure”  (Sèneca)

Terra promesa

La barca a l’horitzó.
La gavina sentinella
de núvols blancs
i un cranc escalador
puja per l’escullera,
on el sol el recull.

L’aire és fresc
i té regust a sal.
Les ombres, perfilades
pel sol roig ponent,
són tot un seguit
de punts suspensius.

Miro la llunyana barca.
Miro el fil de l’horitzó.
I el temps fuig, buscant
la lluna nova d’estiu,
mentre assaboreixo
la calma del record.

Trepitjo terra humida (on ets Carles Sabater?)
i la meva empremta
tampoc em duu a tu.
Encara sóc l’últim bard,
dandi i l’últim templari
d’aquesta terra promesa.

Cirera de maig

Bombolla a la selva
la barca del silenci,
on l’espill del cigne
inventa un somriure.
L’aroma és música
en aquesta cirera
que tinc als llavis.
Vull somiar un secret
i beure a la font de maig,
prop del llac blau,
on la papallona
redimís la seva pena.

“La meva felicitat consisteix en el fet que sé apreciar el que tinc i no desitjo amb excés el que no tinc”  (Leon Tolstoi)

Tenir vida

La llum és vermella,
lliscant pel terra
recentment encerat.
A l’ambient hi ha
olor a desinfectant
i la música ambiental
trenca el silenci.

Al cap del passadís,
una finestra fa cinema
amb flocs de neu,
neu de novembre.
I tot això, per pensar,
per creure que sóc viu,
perquè tinc vida.
Almenys, avui per avui.

Nit de Reis

Nit de Reis, nit d’il·lusió.
Tornem a ser nens, perquè
vegin que som com ells
i aquesta nit mai caduca.
Nit de Reis, nit d’amor.

Límit

¿Quina complicitat,
impúdica i llampant,
fitxa un límit
a l’estricte pensament?

Al menys, ens queda
el traç senzill
d’un lúcid símbol
que concreta la vida.

“Sigueu feministes o no, aneu amb compte, amb les dones que diuen que tots els homes són masclistes”

Dubtes

Llavors, per què?
Per què dubto?

Rere els núvols
s’amaga la llum
i amb tota ella
s’embolcalla el dia.

Enfronto el destí,
ple d’interrogants,
com les sisques
a l’aigua del llac.

Potser, més tard,
la llum pentinarà
l’aigua i l’ànima
de dubtes arrissats.

Nit d’estrena

Per no enfollir,
bec, a glops petits,
una copa de poemes
com ratafia de nous.

Més tard, bato secrets
a punta d’ou i neu,
i ploro antics desenganys
amb una bona ressaca.

I sospir a sospir,
neix el capvespre,
que dibuixa l’escenari
d’una nit d’estrena.