Sóc un pròleg de mi mateix,
un somni oníric en una lírica surrealista.
Sovint, acarono l’esforç, els esquerdills
del llenguatge, tot pentinant cada foli
amb la meva trèmula escriptura.
No sóc homogeni, no tinc dicció,
només espigolo els meus espais oberts
per desinhibir-me. Tal vegada,
el públic aculli aquest projecte:
i, així, puc escriure l’amor com a epíleg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.