De sobte ho veig clar,
m’ho diu el diàleg de la distància;
el miracle de la gravetat
quan premo les tecles
i fico les neurones afilerades
al foli virtual de l’ordinador.
Sí, són paraules-neurones que,
amb el seu vaivé, empenyen
i fan fora exèquies emocionals,
les que vàrem dibuixar i retocar
als fulls del llibre de la vida-amor:
totes les pàgines senars per a mi,
totes les pàgines parelles per a tu.
Aquest llampec és esquela
d’un antic infern no viscut,
però no per això més vell.
Tens raó, quan tot trontolla,
cal obrir agenda a l’eterna amistat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.