Tinc la veu encallada
en el marge del temps
i en l’espona de l’espai.
Sí, estic varat en l’elogi
que entrelluca esquiu,
rovellat i sempre sardònic.
Deslligo, remugo i defujo
de l’alè groc del sofre,
del meu infern llunyà.
Xisclant, reclamo el cel,
les ones blaves del triomf,
no ser dipositari del fracàs.
Espetego com tro de primavera:
que una dona em redimeixi
i m’entauli l’amor amb vi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.