El que ha estudiat logaritmes decimals i logaritmes neperians, la paraula algoritme sempre li fa una mica d’esgarrifança; ja què, el terme algoritme no és un terme intrínsecament matemàtic. Podríem definir algoritme com: “Una seqüència finita d’instruccions que generen un mètode que permet resoldre un problema, mitjançant una sèrie d’operacions degudament ordenades, les quals tenen un significat precís i poden executar-se en un temps finit”
Un exemple força instructiu d’algoritme és un programa de rentat d’una rentadora, amb una sèrie d’instruccions seqüencials que resolen un problema: rentar la roba bruta. Un exemple clàssic d’algoritme és un diagrama de fluxos.
El llenguatge informàtic és el mitjà que s’utilitza a fi que l’algoritme es pugui codificar en un sistema, que sigui comprensible tant per a l’ordinador (sistema racional i lògic), com per a la lectura interpretativa que es fa una vegada s’han elaborat els resultats.
En el món sanitari fa temps que s’utilitzen els algoritmes. D’aquesta manera, un conjunt de variables sanitàries –tant quantitatives com qualitatives– es poden codificar i unificar, amb la qual cosa tenim l’ordenació necessària per efectuar estudis (retrospectius, comparatius, de planificació, etc.) com per gestionar els recursos disponibles, mitjançant el principi que es designi. Normalment, és un principi d’equitat.
Aleshores, quin és el problema? El problema radica en què algunes d’aquestes variables no queden prou reflectides, sigui perquè no tenen una incidència sanitària directa, sigui perquè la seva incidència només és produeix en llocs determinats o sigui perquè hi ha altres prioritats de valoració (jerarquització dels problemes i/o necessitats a resoldre) Per explicar-ho d’una manera planera, és com si tinguéssim una cursa amb onze cavalls (els onze hospitals de l’ICS), tots a la línia de sortida, tots surten al mateix temps i tots fan el mateix recorregut; però, no tots els cavalls són iguals. Els cavalls que venen de les millors “quadres” i han tingut millor ensinistrament, tenen avantatja i poden arribar abans a la línia de meta; és a dir, estan en disposició d’assolir abans els recursos disponibles. Dit d’una altra manera, encara que la cursa és néta, sempre hi ha cavalls “favorits” Doncs, en teoria, no podem pensar que hi hagi cavalls “afavorits”
Algunes d’aquestes variables poden ser veritables handicaps per a Lleida. La primera és el pes específic de població, tota la població de la província de Lleida només representa entre un 6 – 7 % de la població global de Catalunya. Un altre handicap és que som el territori més gran i, a més d’això, amb l’orografia més accidentada. Tampoc hem d’oblidar els recursos sanitaris que s’estan destinant a la població de la franja (entre 80.000-90.000 persones), que utilitzen el nostre servei sanitari com si fos el seu propi.
Però, l’handicap més important és que Lleida té una població geriàtrica molt alta. Això implica que llits en principi destinats a malalts aguts, alhora de la veritat estan ocupats per malalts crònics reaguditzats, amb la despesa addicional que això comporta tant en l’agreujament d’una malaltia crònica, com en les alteracions i complicacions de les malalties associades que tenen tant el malalt crònic com el malalt geriàtric.
Així doncs, seria desitjable l’ús de fórmules matemàtiques (cosa gens fàcil) per resoldre els problemes sanitaris, abans que utilitzar algoritmes. Seria desitjable, més lògic i més equitatiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.