Hi ha infinitat de definicions pel terme salut, tantes com percepcions pugui tenir l’ésser humà, respecte d'ell mateix i del seu entorn. Al col.lectiu d’infermeria cada vegada li queda més clar que salut és sinònim d’independència i que malaltia ho és de dependència, davant d’una situació (real o potencial) i davant d’un sistema sanitari.
Per altra banda, cal tenir en compte una valoració real del dualisme plantejat, ja que no hi ha cap malalt al 100 % (això implica la mort) ni ningú està sa al 100 % (qui no té una càries, una pròtesi, etc.). Per tant, salut i malaltia són estats superposats, personals i intransferibles.
Professional de la salut i independència
En aquest sentit, és fonamental dotar al pacient dels recursos necessaris per què afronti, per ell mateix, la seva situació personal. En cas contrari, s’ha de dotar dels esmentats recursos a la persona encarregada de la seva atenció, integrant-la com a membre actiu de l’equip terapèutic de suport.
Hem d’aspirar, doncs, a ser professionals de la salut en lloc de ser professionals de la malaltia. Ja que, mentre el professional de la malaltia acostuma a produir una dependència en el pacient (tant farmacològica com terapèutica), el professional de la salut crea mecanismes d’independència i basa la seva actuació, de forma constant i persistent, en les tres prevencions (primària, secundària i terciària) i en una educació sanitària. La qual cosa, moltes vegades deixem per al final i en funció del temps que tenim disponible.
Salut i recursos sanitaris
Existeix un adagi oriental que diu: “No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita”. Aquesta és una realitat per al qui vol ser “ric” en salut. No estem més sans perquè tinguem més recursos sanitaris, si no que estem més sans en la mesura que menys precisem aquests recursos.
Per aquesta raó, infermeria ha de fugir d’un possible paternalisme o maternalisme professional quan estableix la seva Relació d’Ajuda. L’ha de plantejar des d’una dependència controlada o, millor encara, des d’una independència relativa i sempre encaminada cap a la màxima independència terapèutica possible. En tot moment, hem de ser conscients que tard o d’hora caldrà tallar el cordó umbilical que establim i que nodreix als nostres malalts.
Es podria dir que: “Contra més independents som del sistema, més sans estem”. Sempre i quan no caiguem en una morbiditat percebuda.
Salut i cultura
Necessitem que la població a qui van dirigits els nostres esforços sigui conscient, informada i ensinistrada en la terminologia del concepte relatiu, però positiu, de salut.
Dins de la piràmide cultural acostuma a imperar més la cultura general (la bàsica) i la cultura tècnica (la “ferramenta”) que la cultura intel·lectual (la cultivada) i la filosòfica (la pensant). Per això, hem d’incidir en els nostres polítics per fomentar i promoure aquestes dos últimes cultures per tal que aportin la major base a les posteriors cultures: L’ecològica i la sanitària. Aquest és tot un procés positiu cap a la salut. Ja que, i com diu un refrany popular: “La ignorància és el bressol de tots els mals”.
Malaltia i tabú
Des de sempre, l’home ha precisat canalitzar les seves desgràcies personals en tot allò que li és desconegut, mitificant-lo i creant els seus propis tabús. La malaltia ha estat una bona prova d’això i sempre hi ha hagut una malaltia tabú al llarg de tota la història de la humanitat. Començant per la lepra bíblica, la pesta bubònica de l’Edat Mitjana, la tuberculosi, la sífilis, el càncer i l’actual SIDA. Cada malaltia tabú ha anat desplaçant a l’anterior. Així el tabú de la SIDA ha desplaçat al tabú del càncer i a la seva vegada serà desplaçat, amb moltes possibilitats, per qualsevol altra malaltia vírica tabú de les que ja comencem a tenir renom, com per exemple l’ébola.
El professional de la salut ha de ser sensible a aquestes percepcions socials, ha d’evitar-les i no caure en la temptació que suposa la part morbosa que envolta a certes malalties i ha d’afrontar la situació, en tot moment, ajudant a desmitificar la malaltia que la societat “posi de moda”.
Per altra banda, cal tenir en compte una valoració real del dualisme plantejat, ja que no hi ha cap malalt al 100 % (això implica la mort) ni ningú està sa al 100 % (qui no té una càries, una pròtesi, etc.). Per tant, salut i malaltia són estats superposats, personals i intransferibles.
Professional de la salut i independència
En aquest sentit, és fonamental dotar al pacient dels recursos necessaris per què afronti, per ell mateix, la seva situació personal. En cas contrari, s’ha de dotar dels esmentats recursos a la persona encarregada de la seva atenció, integrant-la com a membre actiu de l’equip terapèutic de suport.
Hem d’aspirar, doncs, a ser professionals de la salut en lloc de ser professionals de la malaltia. Ja que, mentre el professional de la malaltia acostuma a produir una dependència en el pacient (tant farmacològica com terapèutica), el professional de la salut crea mecanismes d’independència i basa la seva actuació, de forma constant i persistent, en les tres prevencions (primària, secundària i terciària) i en una educació sanitària. La qual cosa, moltes vegades deixem per al final i en funció del temps que tenim disponible.
Salut i recursos sanitaris
Existeix un adagi oriental que diu: “No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita”. Aquesta és una realitat per al qui vol ser “ric” en salut. No estem més sans perquè tinguem més recursos sanitaris, si no que estem més sans en la mesura que menys precisem aquests recursos.
Per aquesta raó, infermeria ha de fugir d’un possible paternalisme o maternalisme professional quan estableix la seva Relació d’Ajuda. L’ha de plantejar des d’una dependència controlada o, millor encara, des d’una independència relativa i sempre encaminada cap a la màxima independència terapèutica possible. En tot moment, hem de ser conscients que tard o d’hora caldrà tallar el cordó umbilical que establim i que nodreix als nostres malalts.
Es podria dir que: “Contra més independents som del sistema, més sans estem”. Sempre i quan no caiguem en una morbiditat percebuda.
Salut i cultura
Necessitem que la població a qui van dirigits els nostres esforços sigui conscient, informada i ensinistrada en la terminologia del concepte relatiu, però positiu, de salut.
Dins de la piràmide cultural acostuma a imperar més la cultura general (la bàsica) i la cultura tècnica (la “ferramenta”) que la cultura intel·lectual (la cultivada) i la filosòfica (la pensant). Per això, hem d’incidir en els nostres polítics per fomentar i promoure aquestes dos últimes cultures per tal que aportin la major base a les posteriors cultures: L’ecològica i la sanitària. Aquest és tot un procés positiu cap a la salut. Ja que, i com diu un refrany popular: “La ignorància és el bressol de tots els mals”.
Malaltia i tabú
Des de sempre, l’home ha precisat canalitzar les seves desgràcies personals en tot allò que li és desconegut, mitificant-lo i creant els seus propis tabús. La malaltia ha estat una bona prova d’això i sempre hi ha hagut una malaltia tabú al llarg de tota la història de la humanitat. Començant per la lepra bíblica, la pesta bubònica de l’Edat Mitjana, la tuberculosi, la sífilis, el càncer i l’actual SIDA. Cada malaltia tabú ha anat desplaçant a l’anterior. Així el tabú de la SIDA ha desplaçat al tabú del càncer i a la seva vegada serà desplaçat, amb moltes possibilitats, per qualsevol altra malaltia vírica tabú de les que ja comencem a tenir renom, com per exemple l’ébola.
El professional de la salut ha de ser sensible a aquestes percepcions socials, ha d’evitar-les i no caure en la temptació que suposa la part morbosa que envolta a certes malalties i ha d’afrontar la situació, en tot moment, ajudant a desmitificar la malaltia que la societat “posi de moda”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.