Una vida “mim”

Estem immersos en una societat de tics, de gestos i postures assajades; utilitzem la imitació, intentant reafirmar-nos, per tal de tenir una imatge que ens sigui adient, tant a nosaltres com als demés i que, paradoxalment, anomenem personalitat. No en tenim prou amb la paraula, volum i to de veu per tenir una bona comunicació en totes les nostres relacions; necessitem el ritual de la moda, la mímica i l’estètica del grup social o tribu urbana a la qual volem ubicar-nos i, d’aquesta manera, ens convertim en autèntics mims.

Sí, fem o tenim una vida mim i solem representar-la en tots els àmbits: social, familiar, laboral... Som actors? No, som mims; actors de la mímica, de la imitació, a la recerca d’un reconeixement. I què perseguim? Doncs el de sempre: poder, diners, fama, fascinació (els neo-esnobs en diuen glamour) i, sobretot, ser (o aparentar) més que el nostre veí.

Ara, permetin-me una petita maldat i deixin-me utilitzar mim com si fos l’acrònim de: mediocritat, immaduresa i manipulació. Entenent per mediocritat la nostra pròpia vulgaritat i ser anodins per ser anònims. Entenent per immaduresa el deler rera la moda i el consum. I Entenent per manipulació manejar l’entorn al nostre antull o, encara millor, el mestratge de l’entorn; que el cerverí Manel Franquesa va definir, en el seu diccionari de sinònims, com: “La manipulació perquè una cosa sembli millor del que és” ¿Hi ha algú que no li soni aquesta cançó?

Sabeu què?, me’n vaig uns dies a la muntanya. Allí, no s’estan per tots aquests romanços.