Cada vegada són més nombrosos els col·lectius professionals que s’inscriuen dins del complex món que hom anomenem ciències de la salut. Tots aquests col·lectius s’encaminen a donar el millor servei (tant col·lectiu com personalitzat) a la població i han d’estar adscrits dins de l’àmbit de l’Administració amb dos funcions: una pública i una altra professional.
Dins de la funció pública hem d’incloure la demanda social que la població planteja en forma de problemes i necessitats, que vénen supeditades (i per tant, s’han d’adequar) als diversos entorns (urbà, rural, laboral, social i familiar), els hàbits (tant sans com nocius) i de l’estil de vida.
En aquest context, s’ha de configurar la resposta i planificació política, per tal de fer la provisió i adequació dels recursos (tècnics, econòmics i humans) en funció del servei que es vulgui establir, per tal de donar la resposta més adient possible.
En l'àmbit o context de la funció professional, sovint ens trobem que ve determinat pel dia a dia, amb una demanda puntual i personalitzada que la població fa i que s’està polsant en cada consulta i en cada acte professional. Replegar i canalitzar aquesta informació, dóna una visió real i sistemàtica de la situació sanitària. Avui, ningú ho posa en dubte, la bona informació és la base imprescindible per tal d’assolir una bona actuació.
De vegades, es planteja la disjuntiva entre les previsions i la realitat quotidiana que tot plantejament d’assistència té. Per tant, s’ha d’establir la demanda real que la població fa i, a la vegada, preveure la dinàmica d’aquesta demanda, que la població ens farà al llarg del temps. Dit d’una altra manera, s’ha de fer una dotació de recursos en funció del servei que es vol donar i no tan sols en funció del volum de treball que tenim.
En aquest sentit, infermeria sempre a plantejat la necessitat d’una llei de funcions que delimiti i coordini la tasca i les competències de cada col·lectiu. No veiem cap més manera de donar el millor servei i, tot alhora, evitar conflictes de competències, situacions que són susceptibles d’emmarcar-se dins l’intrusisme professional i/o dins del concepte d’assetjament sociolaboral.
La percepció sanitària de la població canvia i ens hem d’adequar a aquest fet. Ara, per exemple, la població ja no mira tant qui és qui, mira més qui li dóna la millor resposta i qui li resol els seus problemes.
Una vegada l’acompanyant d’una malalta em va dir: “Jesús, amb el temps nosaltres ens oblidem de si qui ens va atendre era metge, infermer o zelador, però mai oblidem a la persona”. Aquesta és una de les moltes lliçons que la població ens dóna.
Dins de la funció pública hem d’incloure la demanda social que la població planteja en forma de problemes i necessitats, que vénen supeditades (i per tant, s’han d’adequar) als diversos entorns (urbà, rural, laboral, social i familiar), els hàbits (tant sans com nocius) i de l’estil de vida.
En aquest context, s’ha de configurar la resposta i planificació política, per tal de fer la provisió i adequació dels recursos (tècnics, econòmics i humans) en funció del servei que es vulgui establir, per tal de donar la resposta més adient possible.
En l'àmbit o context de la funció professional, sovint ens trobem que ve determinat pel dia a dia, amb una demanda puntual i personalitzada que la població fa i que s’està polsant en cada consulta i en cada acte professional. Replegar i canalitzar aquesta informació, dóna una visió real i sistemàtica de la situació sanitària. Avui, ningú ho posa en dubte, la bona informació és la base imprescindible per tal d’assolir una bona actuació.
De vegades, es planteja la disjuntiva entre les previsions i la realitat quotidiana que tot plantejament d’assistència té. Per tant, s’ha d’establir la demanda real que la població fa i, a la vegada, preveure la dinàmica d’aquesta demanda, que la població ens farà al llarg del temps. Dit d’una altra manera, s’ha de fer una dotació de recursos en funció del servei que es vol donar i no tan sols en funció del volum de treball que tenim.
En aquest sentit, infermeria sempre a plantejat la necessitat d’una llei de funcions que delimiti i coordini la tasca i les competències de cada col·lectiu. No veiem cap més manera de donar el millor servei i, tot alhora, evitar conflictes de competències, situacions que són susceptibles d’emmarcar-se dins l’intrusisme professional i/o dins del concepte d’assetjament sociolaboral.
La percepció sanitària de la població canvia i ens hem d’adequar a aquest fet. Ara, per exemple, la població ja no mira tant qui és qui, mira més qui li dóna la millor resposta i qui li resol els seus problemes.
Una vegada l’acompanyant d’una malalta em va dir: “Jesús, amb el temps nosaltres ens oblidem de si qui ens va atendre era metge, infermer o zelador, però mai oblidem a la persona”. Aquesta és una de les moltes lliçons que la població ens dóna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.