“Al cim no s’arriba superant els altres, sinó superant-se un mateix”  (Anònim)

(I encara més si el cim és filosòfic)

Encomanar

Encomano llàgrimes
per llagrimejar
cada frustració,
sota un temps
agrisat i humit.

Busco moderació
al bressol de la metàfora
que em senyoreja
com una tenora
o com eixerit gira-sol.

Estímul II

Agosarat, demano destresa
a la deessa poesia.
Encadeno un doll de paraules,
on llisqui la dansa del misteri.

Al marge d’aquesta temptació,
torno a ser sentinella
al torricó del diccionari,
com plàcid i tendre estímul.

“Quan parles, només repeteixes el que ja saps; però quan escoltes potser aprenguis alguna cosa nova”  (Dalai Lama)

Primavera d’hivern

Amb poesia implícita,
i llum d’albada, cauen,
bambolejant-se, versos
del port de les branques,
com petits bressols buits,
moguts pel vent de tardor;
rissades ones de vent
d’una primavera d’hivern.

L’estímul

No puc deixar re a l’atzar,
ni fugir, ni ser temerari;
però em cal seguir insistint,
sense caure en cap temptació.

Sóc una mica furtiu
quan perdo la meva essència
i la senzillesa d’estimar:
l’èxtasi i miratge de colors.

Mentrestant, esmolo un crit,
abans de cada combat,
com estímul per establir
un presagi i una ignorància.

Bon nadal

Avui, el temps s’atura,
retornem a la infantesa
amb el Tió i els torrons.
I ho fem més els iaios
que els atrafegats pares.

Avui els protagonistes són
els nens petits i naltros
a gaudir-ho amb ells.
Bon Nadal! Nens, Pares i Iaios.

“Batalla a batalla, la lluita oncològica s’allarga i cada vegada la temptació de claudicar és més gran”

Fins quan?

Encara sóc un bard,
perdut dins la Història.

Encara sóc dandi,
desterrat del dandisme.

Encara sóc templari,
caducat i sense espasa.

Encara busco, recerco,
escric, desitjo i estimo.

¿Fins quan tindré
la mort ajornada?

Amanint un poema

He viscut un dia de sol,
ple de llum i de vent,
amb les quatre branques
de la meva estimada filla.

Érem set, com aquesta
setmana de Tardor
que hem gaudit, envoltats
d’un terra de fulles i olives.

Queda amanir el poema,
ficar-li sal de nostàlgia,
oli de suau delicadesa
i vinagre de fortalesa.

“El que importa vertaderament a la vida no són els objectius que ens marquem, sinó els camins que seguim per aconseguir-ho”  (Peter Bamm)

Omplir el desert

A la cambra del cervell,
un bosc de neurones
està ple de silencis.

No puc pregar pel triomf,
ni vibrar farcit de vida,
doncs sóc un senzill serf.

No puc espargir imatges
per omplir el desert,
ni escapolir-me de lluitar.

L’espadat

No sóc pas covard,
però quan t’atrapa
el fred de la tenebra
(d’una malaltia greu)
dubtes i tremoles,
buscant confort
fora de la fal·làcia
i conjurant el saber
científic i terapèutic.

Cap on girar-te?
Mentre conrees
possibles solucions,
conjurant, altra vegada,
proves i medicaments,
malgrat caminar prop
de l’espadat de tota
malaltia crònica
i lluitar per no ser foll.

“El plaer i l’acció fan que les hores semblin curtes”  (William Shakespeare)

Reconciliació

No sóc qui per dir-t’ho.
Ni tan sols sé si sóc jo.
Poc a poc, sense presses,
buscant refugi a l’ombra
de totes les ombres; aquella,
la que tenia que dir prou
i volia tornar pel camí
de la redempció, del perdó.

Ahir era lluny. Avui més.
Dies buscant entre la gent,
una cara coneguda, dolça.
No, no sóc qui per dir-ho,
però algú ha de fer-ho
i endreçar les paraules
que porten pau i amor
o, si més no, reconciliació.

Lluna vermella

(Als amics de Ruta 66)

Fosc. Petites flames,
llums d’espelmes
empresonades en
gotets de vidre.

L’escenari a punt,
quarter d’instruments
i bafles ben afilerats
per fer poesia musical.

Al seu damunt, veig
la lluna vermella, reina
del cel negre. Imaginació!,
tan sols és un altre focus.

“Sempre és aviat per rendir-se”  (Norman Vincent Peale)

Memòria balba

No faré drecera
per dir el que vull dir,
ni empeltaré paraules
a la deessa poesia,
mentre faig un projecte
que vol ser senzill i íntim.

Potser, sense defallir,
malvendré el meu esperit
per retre culte, almoina
i penyora a la poesia
(rere la balba memòria)
la que sempre torna.

Fills de la boira

Poc o molt, la nostra vida
no deixa de ser una metàfora,
com la grisor fantasmagòrica
de la boira, quan s’aplega la nit:
el cau on es bressolen les pors.
I al fons, la Seu Vella, Lo Castell,
el far dels lleidatans que...
Sí, som fills d’aquesta boira.

“La vida no és un problema a resoldre, sinó una realitat a experimentar”  (Soren Kierkegaard)

Caminant pel mar

Al Sud tinc la lluna
plena d’abril.
Al nord puc veure
la neu vermella
del sol ponent.

Porteu-me la blava
veu de la sirena!
Pugeu-me al vaixell
que ens porta a Itaca!

I amb la seva cançó
inflaré el seu velam
amb tots els vents,
amb totes les hores
i amb tots els sentiments.

Més quimioteràpia

Impotent, escolto
com grinyola el calaix
on hi tinc el recull
del seny, la covardia
i la pols sorda
d’un temps passat.
Ploro per viure,
perquè em rosega
l’avarícia de la por.

“Tot somriure té una història i tota llàgrima té un record”  (Carola Torra)

Estels

(Gràcies Frederic)

Confeti de llum
esbargit al vestit
negre de la nit.

Zodíac nocturn
que sempre em troba
un nou desig.

Estels o planetes,
estels o sols...,
sou massa lluny.

Al mar i al riu,
en nit de lluna,
no els puc veure.

Foscor de nit,
foscor de muntanya
i el rosari de llum.

Estels al cos,
estels a l’esperit
i estels a l’ànima.

Fer la rateta

Llegint poesia,
em brolla poesia.

El reflex de lluna
del Frederic em duu
a la infantesa;
quan agafàvem
el petit espillet
de la bossa de la mare.

Buscàvem finestra
de sol enlluernada
i adreçàvem
el raig de llum
als primers ulls
que passaven.

-Què feu la rateta?,
torna’m el meu espill!
I així, vam descobrir
que la tapa del ColaCao
era igual d’adient
i feia el mateix servei.

“Amb freqüència, els amics es converteixen en lladres del nostre temps”  (Plató)

Cendres fredes

Amb remor de branques,
tremolen fulles de tardor
que el vent foragita,
enaltint el desordre
d’un temps intempestiu.

Expectant, i a poc a poc,
remeno cendres fredes
a la llar d’antics somnis.
Encís i desencís
a l’esquerda del record.

De vegades,
és inútil imaginar
fins on arriba el sostre
del nostre pensament.
Llavors, cal tornar a port.

Una de polítics

“Els polítics a qualsevol cosa li’n diuen treballar”

“Els morts no tenen bandera”  (Artur Mas)

(Referència a la guerra d’orient mitjà)

“La més estricta justícia no crec que sigui sempre la millor política”  (Abraham Lincoln)

“La mandra viatja tan a poc a poc que la pobresa no tarda en assolir-la”  (Benjamí Franklin)

“Un germà pot no ser un amic, però un amic sempre serà un germà”  (Benjamí Franklin)

“No pain no gain”  (Benjamí Franklin)

“D’humans és errar i de ximples mantenir-se en l’error”  (Marc Tuli Ciceró)

 “Ull per ull i el món acabarà cec”   (Mahatma Gandhi)

“El problema no és que hagi polítics corruptes, el problema és que hi ha gent que vota a polítics corruptes”  (El pensador de la vida)

“Hi ha gent que vota a partits polítics corruptes, per la senzilla raó que els interessa que hagi corrupció”  (El pensador de la vida)

“Tard o d’hora, el polític prepotent paga peatge”  (El pensador de la vida)

“La majoria de polítics són incapaços de tenir visió de futur, sempre van rere dels esdeveniments i dels fets consumats”  (El pensador de la vida)

“Molts polítics enlloc de solucionar problemes els ajornen”  (El pensador de la vida)

“Quan un polític no vol dialogar (així no té que negociar), sempre busca un refugi legal, per plantejar un problema (real o fictici), on pugui emplaçar a la justícia”  (El pensador de la vida)

“O revertim el canvi climàtic o cada vegada les catàstrofes seran més grans”

Catavent de poesia

El perfil de l’horitzó
assenyala camí al vent,
que fueteja el paisatge.

Surto dels meandres,
riu on flueix l’enyor,
i torno al cancell del goig.

Amb posat de pressentiment,
traço rumb a l’esdevenir
i al catavent de poesia.

Silencis

No tots els silencis són iguals: He gaudit el silenci en muntanyes de tres mil metres, he gaudit el silenci dins el bosc (amb cant de cadernera), he gaudit el silenci vora el mar (amb remor d’ones); he gaudit el silenci vora el riu (amb xiscles de l’ànec de coll verd), he gaudit del silenci en molts somnis (on les paraules mai hi són) i he gaudit del silenci dins castells i coves (silencis plens d’humitat).

On hi ha silenci, hi ha pau ni que aquesta pau sigui momentània. Busqueu llocs de silenci, busqueu llocs de pau.

“La poesia serveix per enriquir la sensibilitat del lector”  (José Manuel Caballero Bonald)

Hisenda emocional

Vulguem o no vulguem,
som hostes d’emocions,
dins la remor d’un riu
que asfixia a la societat
i per on suren secrets.

I en aquest llindar social
veiem cada testimoni.
Aleshores, és necessari
preveure i convèncer
per acollir la veritat.

Som animals de rialles
i xafardejos morbosos;
magres de memòria,
de contes o històries
i d’àpats plens d’oblits.
Tenim una pobre hisenda.

Port d’amor

Altra vegada, torno a ser
serf de la meva imaginació,
de la seva perenne solitud
i del seu prudent silenci.

Altra vegada, una buidor
busca noves paraules,
per omplir aquest desert
(mentre enyoro la pluja)
on florejaran flors de colors.

No sé si és un projecte,
però la imaginació, assossegada,
desplega velam i enfila rumb
per tornar al moll de l’amor.

“Fins quan als polítics els hi sortirà gratis mentir?”

Nit de nits

Hi ha una nit
que busca ser
ànima d’existència,
on poder recollir
pors i angoixes.

Hi ha nits curtes.
Hi ha nits llargues.
Hi ha nits d’estiu.
Hi ha nits d’hivern.
I nits de somnis utòpics.

Que aquesta nit
sigui nit de nits,
sense cap ombra
ni cap secret amagat,
que sigui nit d’amor.

Cinc cèntims

Reconforta veure
que no hem perdut
el nen que portem dins.
Capaços de riure
plegats i contents,
sense cap altre fi.

Descobrir que encara hi ha
princeses i cavallers
i algun que altre drac.
Trobar que la princesa
pot ser reina i el cavaller
pot assolir un reialme.

I tornar pel mateix camí,
perquè és el nostre camí.
Descobrir amb alegria
un nou amic, nova amiga,
que te’n fa cinc cèntims
i, en realitat, t’obre el cor.

“Els polítics són incapaços de prevenir els problemes, sempre van rere dels esdeveniments. Per què? Perquè són uns autèntics inútils”

Tot és finit

La font gronxa falgueres
que són esglaons del temps,
la presència del bosc
i el senyal que tot és finit.

L’amagatall de la lluna

(Quan vull sortir d’una situació)

L’horitzó marca tempesta,
però el meu dia a dia
marca festa i el desig
d’un futur d’esperança.

On s’amaga la dignitat?
Rere l’horitzó de tempesta?
Doncs bé, la meva dignitat
se’n va amb la lluna

que té un amagatall,
fet de pau i tendresa,
i faig el seu camí,
tot surant damunt la mar.

Cites d'autor anònim

“L’èxit de la vida no està en vèncer sempre, sinó en no donar-se mai per vençut”  (Anònim)

“Si de debò t’importa trobaràs la manera de fer-ho. Si no ho fas, trobaràs l’excusa”  (Anònim)

“No hem de dir tot el que pensem, sinó pensar tot el que diem”  (Anònim)

“Si volem que les coses canviïn, nosaltres hem de canviar”  (Anònim)

“El dia perfecte és anar-se’n al llit amb un somni i despertar-se amb un projecte”  (Anònim)

“No es pot fer retrocedir el rellotge, però sí que es pot tornar a donar-li corda”  (Anònim)

“No hi ha millor pregunta que una mirada, ni millor resposta que un somriure”  (Anònim)

“Quan estiguis a punt d’abandonar, pensa per què vas començar”  (Anònim)

“Envellim no quan se’ns arruga la pell, sinó quan s’arruguen els nostres somnis i l’esperança”  (Anònim)

“La llum viatja més ràpid que el so. Per això, algunes persones semblen brillants fins que les sents parlar”  (Anònim)

“Abans tenia alguns dubtes. Ara no ho sé”  (Anònim)

“Si la tauromàquia és cultura, el canibalisme és gastronomia”  (Anònim)

“Perdem la meitat de la vida en decidir com hem de passar l’altra meitat”  (Anònim)

“Mai t’has de penedir d’allò que has fet, sinó del que mai t’has atrevit a fer”  (Anònim)

(Uf!, sempre és bo reflexionar i fer introspecció)

“Pots ser allò que tu vulguis; només hi ha un obstacle: tu mateix”  (Anònim)

“No donis la culpa a la manca de sort quan el problema és la falta d’actitud”  (Anònim)

(Ho tens clar Carlos Mazón?)

“No facis un esborrany de la teva vida, potser no tindràs temps de passar-lo a net”  (Anònim)

“La vida és una contradicció: “separat” s’escriu tot    junt, i “tot junt” s’escriu separat”  (Anònim)

“Els hi diuen accidents, perquè els culpables se sentin millor”  (Anònim)

“Viu com si esperessis arribar als cent anys, però estiguis llest per morir demà”  (Anònim)

“Les intel·ligències grans debaten les idees, les intel·ligències mitges els successos i les intel·ligències petites les persones”  (Anònim)

(Polítics! Ho teniu clar?)

ALGUNES REFLEXIONS

“Tot està en funció de la nostra creença, l’incrèdul mostra la seva ignorància”

“Si el pensament és correcte, la reflexió també ho serà”

“El cinquanta per cent dels cantants joves d’avui en dia no saben cantar, només saben cridar”

“Queda clar que als bancs no els hi preocupa els clients, només els hi preocupa els beneficis”

“A Estats Units, per no dir negres diuen afroamericans. Aquí, algun dia, per no dir negres direm afroeuropeus?”

“Per a mi, els polítics són una font inesgotable d’inspiració”

“Als polítics només els hi preocupa la seva decisió, no els hi preocupa les conseqüències de la seva decisió”

“Treu-li tot el suc a la teva taronja, abans que el pas del temps no t’ho permeti fer”

“Tinc un dubte, no sé si són més pedants alguns polítics o alguns periodistes”

“Dir droga és dir agressivitat i violència”

“Dir masclisme és dir immaduresa i covardia”

“Bendita sea mi locura que supera a tu cordura”

Més que poesia

Sense buscar res, ho he trobat tot.

Seguint la ruta incerta d’una poesia metafísica,
vaig endinsar-me per l’abrupte camí de la filosofia.
I veig un horitzó que li’n diuen futur,
surti el sol o surti pluja. Dins meu també el tinc,
surti la llum o surtin llàgrimes dolces; perquè,
si blau és el cel afora, també és blau el cel a dins.

Mentrestant, deixeu-me ser un catavents de poesia,
al vell mig de la rosa dels meus vents filosòfics.
No tinc gaire més que dir, per a mi o per a vosaltres,
tinc carn damunt els ossos i sensibilitat damunt l’esperit.
I ves per on, sóc lleidatà. Així doncs, vull navegar
per aquests mars, tenint a la Seu Vella per far.

Al meu estil

Intentaré ser escèptic
o, potser, taxatiu heroi:
Vull ensumar el missatge
com assaig de nàufrag
o com dissertació de dogma.
Sí, em sembla lícit
arrenglerar la meva deriva
entre un mar de paraules,
fullejant un diccionari,
per encabir cada fragment,
cada testimoni que traspua
el meu entreverat cervell.
No tinc estil descriptiu
i, potser, se’m pot titllar
una mica de pagès del lèxic.
Però..., de què us queixeu?,
si m’agrada enarborar
i assaborir totes les paraules.

“Si vols ser savi, aprèn a interrogar raonablement, a escoltar amb atenció, a respondre serenament i a callar quan no tinguis res a dir”  (Johann Kaspar Lavater)

Espantaocells de papallones

Quantes errades podem assolir?

Per sortir de l’ensopiment
deixondeixo les neurones liles,
fruit d’una mare amb minves
poètiques i pictòriques:

Tinc retruc d’incomprensió,
conseqüència de la rauxa que
em produeix la prepotència.

Això em fa ser espantaocells,
quan algunes papallones
es volen acostar al meu prat.

Públiques gràcies Quim Monzó
per ser tan asocial com jo;
i, en el meu cas, la culpa la té
l’incivisme i la mala educació.

Amagatall d’emocions

Puc aventurar-me
a escriure realitats,
pel fullatge de paraules,
on el poema deixa
clivelles i esquerdes
per on s’entela l’esperit.

Jugo a ser vell,
a respirar anys,
per on s’atura la por
i on es reflecteix
un filtre invisible,
un amagatall d’emocions.

“Una vegada, algú em va dir: Jesús, no te n’adones que només et llegeix el 10 % de la gent? Jo li vaig respondre: Jo no escric per al 90 % de la gent, jo escric per al 10 % de la gent que em llegeix”

Rosari d’hidrats de carboni i sucres

Podem començar aquest rosari pels panellets, que ens aboquen als torrons i polvorons, que de seguit enllacem amb el tortell de Reis. Una mica més tard, ens trobem les cristines i les orelletes, i poc després els pastissos de Sant Valentí i una dolça Setmana Santa amb torrijas, ossos de sant, rovells de Santa Teresa, etc. Una mica més enllà, les rosquilles de Santa Clara i podem acabar el periple d’aquest dolç calendari amb les coques de Sant Joan i un estiu farcit de tota la cultura, força variada, dels gelats, orxates i granissats. Me’n deixo alguna celebració? Bé, ens queden els pastissos de comunions, bodes, onomàstiques i aniversaris, i encara hi podem afegir altres celebracions tant familiars, socials com laborals. Capítol apart hi podem afegir un autèntic al·luvió de pastissets tant artesanals com industrials i la gran oferta de llaminadures.

Una vegada “resat” aquest rosari, no ens ha de sorprendre l’increment constant tant de l’obesitat com de la diabetis, sobretot la de tipus II. La meva filla (que és metgessa) fa dies que em diu: “Papà, menys hidrats de carboni i més proteïna”

Poema al vent

Breu pausa primaveral
entre dos borrasques,
que ens dóna una treva
amb sol sedós i temperat,
bressolat, però, per
ventijol insolent i fred.

Aquest vell llangardaix
busca un banc a la llum
i (com estic a Santa
Maria de Palautordera)
quin millor puc elegir
que “el banc de la poesia”

Des d’on l’autor recitava
els seus versos, lliurats
a l’oratge del Montseny
i a qualsevol que el volia escoltar.
Avui, envaint el seu espai, goso
alliberar aquest poema al vent.

“Escriure és un acte de llibertat”  (Eileen Myles)

Sol emboirat

Mai és tard per a la poesia,
on trobem una filosofia
per a la nostra vida, l’esperit
que ens dóna amor a cada vers.

Aquest sol emboirat és nu;
com ho és el nostre pensament
quan exercim la nostra veu.
Poetes! No hem de callar mai!

Un vespre

Encara queda la flaire,
l’herba humida
de l’embruix de la nit.

La boira n’és hoste
d’un somni emboirat,
on el falcó troba
el seu penya-segat.

Galeria de records,
maons de paraules
i un vespre per recordar.

“Hi ha dos camins; un és la vida i un altre és la mort, i si vius a la mort, llavors has d’estar mort. I si vius a la vida, llavors has de viure. El camí que el teu cor decideix, fa que visquis”  (Bob Marley)

I tu, desgraciat, vas elegir el camí de les drogues, que també és el camí de la mort.

Hi torno

La plenamar ha tornat
amb el silenci fred
d’un oceà atlàntic.

De tanta humitat,
la sorra treu pit.
Un cranc revolta
sense trobar camí,
mentre una gavina
li posa l’ull
de la seva fam.

Enfonso els peus.
Enfonso l’esperit
i torno a somiar.

“Qui busqui respostes, que calli. Qui busqui preguntes, que llegeixi poesia”  (Martin Heidegger)

“Si volem que les coses canviïn, nosaltres hem de canviar”  (Anònim)

Tornar pel mateix camí

A vegades,
els meus sentiments cursen ordre
de desnonament al meu pensament
i així em trobo tremolejant al ras,
demanant almoina al meu esperit.

A vegades,
prop l’estació on sempre passa
l’últim tren del destí, camino
per tornar pel mateix camí,
però per l’altra banda.

Aleshores,
no sembla que estigui desfent camí;
perquè, si les roselles són noves,
vol dir que hi ha nova primavera.
A vegades, el meu camí n’és camí.

Cor de lector

Atès que els anys
m’han fet poeta,
tot filant una xarxa
de versos per construir
el pentagrama del poema.
Faig una reflexió:

A vegades, és un infern
del que vols desertar,
sortir d’un parany,
sense cap horitzó
i com projecte estèril.

A vegades, és un fals cel
que busca una actitud
displicent i austera,
per on surt l’entramat
del poema imaginat.

Neguit i anhel,
d’aquest elemental
teixit de paraules
que busca commoure
el cor del lector.

“Arriscar més del que els altres pensen és segur. Somiar més del que els altres pensen és pràctic”  (Howard Schultz)

Nit blava

Alguns vespres, el vent espargeix
un esbarzer d’idees insanes,
davant l’oreig d’algun pensament
especulatiu i poc edificant.

Són còdols feixucs, a la llera
del riu de la morbositat.
Un incendi que ens destarota
amb un rosari de contrasentits.

Malgrat tot, queda el cel obert,
que ens omple la imaginació
de nous i vells interrogants
i a l’aixopluc d’una nit blava.

Suggeriment

Sóc vell, escric versos
amb accent benvolent,
per por de caure en
només una anècdota.

És bo ser capfoguer,
on el pensament
sosté tions de flama
i un ferm colgafocs.

Ordre i mesura,
fins que les cendres
es transmuten
en nova llar de foc.

I encara puc suggerir,
a trenc de consciència,
dibuixar les arrels
que propicien el futur.

 Vist el que hem vist de la catastròfica DANA, la meva malaltia em resulta casi, casi, anecdòtica.

En quin país vivim?

No acabo d’entendre per què es fica tant èmfasi en el masclisme i no es fica el mateix èmfasi en el consum d’alcohol i drogues que sempre acompanyen al masclista en tot tipus d’agressions. Arran dels últims casos de denúncies a polítics, per assetjaments i agressions sexuals, hem vist com partits polítics i societat civil s’han ficat les mans al cap i s’han escandalitzat per aquesta situació. I jo pregunto:

¿Per què no ens escandalitzem també que Espanya sigui el país d’Europa amb més consum de drogues il·legals?

¿Per què no ens escandalitzem també que Espanya sigui el país d’Europa amb més consum d’ansiolítics i antidepressius? (els dos són drogues)

¿Per què no ens escandalitzem també que Espanya és el segon país d’Europa en consum d’alcohol i el primer en número de bars?

¿Per què no ens escandalitzem també que Espanya és el país d’Europa amb més prostitució tant “legal” (tolerada) com il·legal?

¿Per què no ens escandalitzem també que Lleida sigui l’octava ciutat d’Europa amb més consum de cocaïna? (Segons estudis d’aigües residuals)

¿Per què no ens escandalitzem també que a Lleida només es fan controls d’alcohol i drogues les matinades de festius, quan tots veiem cada dia, i a totes hores, conductors agressius, agressivitat que és fruit de l’alcohol i de les drogues?

Tinguem-ho clar, drogues, sexe i delinqüència, sempre van de la mà i la base d’aquest còctel sempre és el masclisme. I ara, que cadascú decideixi quines d’aquestes preguntes són retòriques i quines no ho són. I ara, al lector fumador (encara que legal, la nicotina és una droga) li recomano que encengui un cigarro per calmar l’ansietat que li hagi pogut produir la lectura d’aquest escrit i al lector no fumador que valori la possibilitat d’assumir la veracitat o no de l’escrit. Un apunt final (que sempre plantejo) les dos principals lacres d’una democràcia són: la impunitat i el greuge comparatiu, que cadascú valori el grau que tenim a Lleida d’aquestes dos lacres.

Record difunt

Aquell punt salvatge
d’una joventut,
sense esma ni alè,
endinsada d’idees
i nits de somriures.

Érem inexperts,
hostes d’un camí
que ens duia:
ara a la foscúria,
ara a l’alba de llum.

I amb la veu intacta,
fèiem una crida
al nostre tarannà,
perquè creiem que...
ens menjaríem el món.

Tot ho veig

Tot ho veig
des de la llunyania
que et dóna l’horitzó
dels setanta anys llargs.

Tot ho veig
des del prisma poètic,
filosòfic i psicològic
del sentit comú.

Tot ho veig
amb arrels del passat,
perseverança de present
i esperança de futur.

Tot ho veig
malgrat que no veig bé
i vaig pel llarg camí
de la ceguesa macular.

Tot ho veig.
Tot ho escolto.
Tot ho visc.
Tot ho estimo.
I tot... és tot.

“El talent arriba a un objectiu que ningú més pot arribar; el geni arriba a un objectiu que ningú més pot veure”  (Arthur Schopenhauer)

Quan es trenca el silenci

La platja, buida per la tardor,
rep i dóna un perllongat silenci.

Un pescador llença a l’aigua
l’esquer de la seva soledat,
silenci trencat per ones arrissades.

El sol ponent trenca a l’horitzó
la llum i el silenci de cada jorn.

Afamades gavines van trencant
la llarga ombra del penya-segat.

I el vent que trenca el meu silenci
i trenca la meva veu i pensament.

Un far a l’horitzó

El teu somriure és un far a l’horitzó,
per damunt les ones dels teus cabells.

El governall del vaixell és la teva mirada
i no tinc millor brúixola que la teva veu.

Obro els ulls a vela plena per surar,
dins el mar de la imaginació, i ficar rumb
a l’illa d’Itaca on sempre hi trobo port.

“Enmig de la dificultat rau l’oportunitat”  (Albert Einstein)

Manifest de nit

La tarda s’endinsa
pel bosc despullat.
Pel terra tremolen
fulles daurades
que ploren humitat,
el plany de la boira.

Temps de secrets,
temps d’oblit.
Mentre pel pedrís
canta el rossinyol
i l’obscuritat
manifesta la nit.

Considerar el desastre

Noliejo el vaixell de la imaginació
a tot velam emocional, per surar
l’extens mar blau d’amor i pau.

Dies parells ho considero (con-sidero);
és a dir, estic a favor dels astres.
Dies senars valoro el desastre (des-astre);
és a dir, estic en contra dels astres.

Entre els dos (diuen) hi ha el destí.
Quin destí? Si sóc jo!, mirant el cel,
i estic a l’agulla de la balança astral.

“La intel·ligència és el que fem servir quan no sabem què fer”  (Jean Piaget)

L’ocell de l’Empordà

(Al besavi, patriarca dels Boadella lleidatans)

L’accent el tinc al cor,
és deliri de Tramuntana,
la suau carícia d’un atzar
feta veu i joia d’un país.

Quan hi penso, em tremola la veu,
la que exhalo quan respiro, aquella
que n’és l’alè familiar de la carn
i l’etèria poesia de la meva ànima.

Cap port pot aturar-me
ni cap por derrotar-me.
Tot sovint, aquest ocell
cerca sang de l’Empordà.

Desclassificar records

El sol renaix amb cada albada
per poder fenir cada capvespre.
I ho fa sempre en el mateix cel,
festejant a la mateixa Terra.

Cada dia n’és un nou temps,
una nova carpeta on encabim
els nostres records, ficats dins
el calaix on s’arxiva la vida.

Tard o d’hora, l’hem d’obrir
i revisar totes aquestes carpetes,
desclassificar aquesta memòria;

ja que, sempre arriba un moment
on els records deixen de ser nostres
per formar part de la consciència universal.

“A El pensador de la vida, també li toca ser El pensador de la mort”

La Mort (la Madona)

La Mort camina
amb peus de gat
i rialla de sirena.

La Mort no juga
amb daus ni cartes,
ella fa les comandes
per rigorós ordre.

A la Mort li agrada
ballar tant de dia
com ballar de nit
i ho fa tot l’any.

La Mort, per no tenir,
no té cap agenda,
ni cap calendari,
ni cap dia festiu.

La Mort, a vegades,
porta molta pressa
i en altres ocasions
sembla que es fa pregar.

La madona Mort
mai dóna explicacions.

Sis reflexions per als partits polítics

1.- No es defensen les persones, es defensa la veritat i la veritat és la que és.

2.- Si denuncieu les corrupcions del partit polític adversari, també teniu que denunciar les corrupcions del vostre propi partit. Si no ho feu, no sou un partit polític ètic, sou un partit polític fal·laç i sense escrúpols.

3.- Si davant la Justícia calleu el que sabeu, esteu fent una mentida per omissió i això, a la curta o a la llarga, us desacreditarà davant una societat cada vegada més ben informada.

4.- La meva Iaia deia que el mentider ha de tenir molt bona memòria, està clar que alguns polítics no la teniu i contínuament esteu caient en contradiccions. Les hemeroteques així ho certifiquen.

5.- Entorpir i dilatar resolucions judicials, mitjançant recursos que són ficticis, ni és ètic ni és moral i sempre generen la indignació i rauxa social.

6.- A la presó no van les institucions, a la presó van les persones. Per tant (torno al principi) cal defensar la veritat, en detriment del mentider que cal ficar-lo sempre en evidència.

Per desgràcia, vivim en un país on s’ha perdut tota referència dels valors ètics i morals, i tot es vol solucionar a base de lleis (algunes d’elles èticament qüestionables), denúncies i querelles, on la mentida tot sovint surt gratuïta. Seria bo que la societat civil prengués consciència i es rebel·lés contra aquesta situació. Seria bo que tot polític mentider fos considerat un corrupte intel·lectual i fos castigat, apartat de la política i de qualsevol càrrec públic. Ho sento, malgrat la meva edat, segueixo sent un somiador, que somia amb un món millor.

“Els morts no tenen bandera”  (Artur Mas)
(Referència a la guerra d’orient mitjà)

A vegades

A vegades,
penso que ja ho he dit tot,
no em queden més paraules
per dir, per sentir, per estimar
i totes elles estan al diccionari;
qui vulgui, que les fiqui en ordre,
que obri la porta a la bellesa,
per festejar-la a casa seva.

A vegades,
sento que res té sentit,
que el poeta és incomprès
per altres poetes. Cada món
és tancat a cada poesia,
a cada sensibilitat. No valen
comentaris de text ni deduccions,
més emocionals que racionals.

A vegades,
rara vegada, deixo d’escriure.

Molàs de Sinera

(A Salvador Espriu)

Tens l’inesborrable metonímia
de tot poeta ultraferit,
com delicat orfebre
que trempa mots i paraules,
a la llum dels dos crepuscles.

Sotjador iniciàtic
de la teva pròpia hagiografia;
benaurada pregària on
unció i contrapunt són
soca-rel de la mansuetud.

Torna!, amatent i dejorn,
a glatir la teva poesia,
a engrapar noves narracions
i a enllestir l’embriac
de les cançons d’en Raimon.

“La força no ve de la capacitat física. Ve d’una voluntat indomable”  (Mahatma Gandhi)

Tributari de solitud

Estic fora de...
tota convenció social.
Penjo versos a branques
d’un avet, com si fos
el meu arbre de Nadal.

A vegades, són màgics,
perquè hi ha versos
que duen un conjur,
l’èxtasi d’un enigma,
fins el confí d’emoció.

I per un indret desèrtic,
un riu amansit de mots,
amb missatges de ribera
i enyorats somnis de solitud
de la que en sóc tributari.

Temps i vida

Miro per la finestra,
dos coloms es persegueixen
entre branques farcides
de fulles netes i brillants
de l’últim aiguat.

No ho tinc clar qui és
el mascle i qui la femella,
però queda evident
que un mana i l’altre,
disciplinat, li va al darrere.

Fent un paral·lelisme,
elucubro i penso que
ho podem extrapolar:
El temps és el que mana
i la vida li va al darrere.

“El dia perfecte és anar-se’n al llit amb un somni i despertar-se amb un projecte”  (Anònim)

Sense tancar els ulls

(A Violeta Parra)

Aquest lànguid sol de tarda
que m’enyora el mas dels avis.

Aquest fred vent del nord
que juga i em despentina
la llibertat dels disset anys.

Aquesta columna de fum
dels branquillons de la poda.

I com cal esperar, cada any,
l’ametller florit treu pit.

Gir de vida

Des del promontori del far,
temptejo un entorn de foscor;
on, a ulls clucs, la nit
i la remor d’ones són
com un brunzit d’abelles
que liben la meva tristesa.

Llavors, per fer drecera,
li faig conjur al bosc,
fugint del meu esperit
encès i esquerp,
doncs em caldria fer
un gir a la meva vida.

“Una cosa és conduir bé i una altra és ser bon conductor. El bon conductor, a més a més de conduir bé, respecta el codi de circulació i la normativa municipal. A Lleida, hi ha molta gent que condueix bé, però no són bons conductors, perquè no respecten cap normativa, amb una actitud agressiva, prepotent i insolidària”

Límit i realitat

(A Paulo Coelho, més filòsof que mag)

Surt el sol (per obligació),
supeditat al gir de la terra,
a la seva formació esfèrica.

El pensament també gira
en un espai infinit,
dins un món finit.

¿Quina realitat assolim:
la nostra, la dels altres
o, potser, la de la Natura?

Llindar d’aquest límit
on cadascú determina
quin és el seu territori
i quina llavor hi sembra.

Res queda per fer, quan
tornem a reclamar, aquesta,
la nostra realitat. Límit que
no fa falta que sigui real,
malgrat que li’n diem realitat.

Desitjar el desig

Un parell de vegades i escaig
per escanyar l’eixut desig.
Redreço el rumb i el dol
per sortir de la fosca,
percaçant vells somnis
i alguna que altra virtut.
Encara tinc fal·lera
per ser mariner de riu
i, a la vegada, nàufrag,
arrelat a la mare Terra.
Expectant, miro l’espill
on es desvetlla el futur
i, sense recança, torno
a desitjar el desig.

“La pluja li demana lloc al canvi climàtic i no sempre ho fa amb tranquil·litat”

Arbre de paradís

Deposo les crosses
de la incomprensió,
tot sortint del laberint,
dialèctic, on es gronxa
la insolent prepotència.

A estones, em submergeixo
dins el mar dels sentits,
dins la seva màgica dansa,
on puc jugar amb la follia,
quan m’oblido que sóc finit.

És una altra dimensió,
el llindar d’un monestir
que amara un elixir,
un fugisser codi,
del fugisser pensament.

Em queda ser lleial
a les branques i fulles
de l’arbre “Bodhi”,
que no deixa de ser
el meu arbre del paradís.

Sospir

Fugaç record,
davant l’absència
i un sospir
al punyent enyor.

“Avui és el Dia Mundial de la Gent Gran. Què fem? Ho celebrem? O encara som massa joves?”

Fruita verda i insípida

Sembla mentida que Lleida sigui una de les principals productores de fruita dolça, tenim fructicultors, cooperatives i càmeres frigorífiques a la pràctica totalitat de localitats del Segrià i comarques limítrofes. Però, a l’hora de la veritat, dóna igual, perquè els consumidors comprem una fruita que té una imatge immillorable, però quan la mengem està completament verda i no té gust de res; ja que, al no madurar correctament, falten els sucres de la fruita com la fructosa. La meva Iaia d’aquesta fruita en deia: “Està verda com un ceballot”.

He fet una petita investigació, comprant fruita a dos supermercats i a dos fruiteries diferents. Dóna igual, el resultat ha estat el mateix, la fruita dels quatre establiments té molt bona presència, però tota ella està verda i sense cap gust. La lamentable conclusió a la que arribo, és que estem comprant la fruita amb els ulls i no amb el paladar.

Seria bo que alguna associació de consumidors prengués nota i convoqués les oportunes manifestacions, per tal que els consumidors poguéssim canalitzar una adequada protesta i, de pas, instar a les administracions a que fessin les oportunes inspeccions i acabar amb aquesta pràctica de comercialització de fruita verda i sense cap gust.

“Seria bo sentir menys curiositat per les persones i més per les idees”  (Marie Curie)

Enxarxat

A estones,
aigualeixo records,
plens de cendres
de focs passats.

Destrio els més punyents
per beure-me’ls d’un sol glop,
fugint de la seva amargor.

Llavors, em queda el solatge
on s’estan els bons records,
aquells que mai tenen marges.

Poso distància al combat
per minvar la lluita que,
flàccida, està enxarxada
amb esdeveniments viscuts.

T de T

(Temps de Tardor)

Plou,
i els llençols de núvols
embolcallen arbres fruiters,
nus de tota vergonya.
Llàgrimes d’aigua, lluna i estels
capgiren noves emocions;
rere el vidre entelat
de la vella i nova passió.

Fred,
i el riu treu baf d’alè,
fum sense foc, sense llum.
Però dins, sí, llar de foc i fum,
escalfor i llenya de record,
retorn a la llar del present,
per alliçonar aquest entorn,
sementera de nou futur.

Vent,
que germina a la ribera,
on es despentinen les sisques,
ondulants signes d’admiració
-sorpresa rere sorpresa-,
quan la vida s’emmiralla
en la rosa dels quatre vents
i s’ajunta dins l’huracà del cor.

“No es pot fer retrocedir el rellotge, però sí que es pot tornar a donar-li corda”  (Anònim)

Vida escrita

Si m’avorreixo, escric.
Si em deprimeixo, escric.
Si dubto, escric.
Si tinc insomni, escric.
Si llegeixo, després, escric.

Si estimo, escric.
Si viatjo, escric.
Si somio, escric.
Tot sigui, perquè
la vida quedi escrita.

Sorra de record

El retorn de la tardor
convida a la pluja,
al seu aniversari.

Un cel ras i sangtraït
posa color al capvespre
i a la seva suau fredor.

Tenaç, sobrevisc amb
desgavell de xacres
que tempten la paciència.

Quan puc, les oblido
i busco la felicitat
per la sorra del record.

“El temps li diu a l’espai: “La velocitat és la meva filla””

Un crit de tardor

(Inici de Tardor)

Entre la serralada
i els arbres de la vall,
s’estén una boirina
que badalla amb
els primers raigs de sol.

Un breu ventijol mou
els olors de la nit
i els oferta a tot aquell
que vulgui gaudir-los.

La vista abasta
aquesta pau estàtica,
per dur-la fins al cor,
en un vint-i-un de setembre,
que, amb força, ja ens fa
el primer crit de tardor.

Veritats categòriques

(Positives o negatives)

“Madrid és Espanya i Espanya és Madrid”  (Isabel Díaz Ayuso)

“El PSOE quan està a l’oposició és republicà, quan està al govern és monàrquic”  (Estefania Molina)

“No hi ha millor pregunta que una mirada, ni millor resposta que un somriure”  (Anònim)

“Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament”  (El pensador de la vida)

“La veritable saviesa està en reconèixer la pròpia ignorància”  (Sòcrates)

“Quan estiguis a punt d’abandonar, pensa per què vas començar”  (Anònim)

“Els ulls no serveixen de res a un cervell cec”  (Proverbi àrab)

“Cada dia sabem més i entenem menys”  (Albert Einstein)

“El dolor és inevitable però el patiment és opcional”  (Sidhartha Gautama)

“Aquell que coneix totes les respostes és, perquè no s’ha fet totes les preguntes”  (Confuci)

“El que sabem és una gota d’aigua, el que ignorem és l’oceà”  (Isaac Newton)

“La vida és tot allò que ens passa mentre fem altres plans”  (Jhon Lenon)

“L’única diferència del nacionalisme és que si té un estat és bo i si no té un estat és dolent”  (Josep Ramoneda)

“La paciència és la fortalesa del dèbil i la impaciència la debilitat del fort”  (Inmanuel Kant)

“Estic en pau amb Déu, el meu conflicte és amb l’home”  (Charles Chaplin)

“La poesia és més filosòfica que la història”  (Aristòtil)

“El destí no juga amb la casualitat, juga amb la causalitat”  (El pensador de la vida)

“La vida que ara estic vivint, no és la meva vida”

Redempció

Estrany desassossec,
on s’esfilagarsa
amb paraules anònimes
l’embruix de la calma,
quan fosqueja l’oblit.

Enfora, puc reconèixer
l’esclat de mirades
i el brancam de veus,
que tenen molta pressa
per redimir el seu secret.

La llum de Caravaggio

“Caravaggio, amb el seu art senzill, va
començar la pintura moderna” (Paul Valéry)

M’agrada el romànic.
M’agrada el modernisme.
Però, la maleïda metafísica
em fa ser una mica abstracte.

Tothom parla de la seva llum
i on hi ha llum hi ha ombra.
Sí, la vida és un clarobscur.

Anar del manierisme al naturalisme,
amb la seva lascívia, captaires
i prostitutes fetes bíbliques.

Orgullós i tossut, pots caure
dins la baralla de l’esquizofrènia,
la que flagel·la a la depressió.

Ho sento!, sóc d’espais oberts,
amb més llum que ombres;
per tant, em quedo els edificis.
Bona estada Caravaggio!

“Viure és fàcil. Conviure ja és més difícil”

Terra clivellada

Una emoció per horitzó
i la lluna resseguint-nos
pels contorns de l’amor.
Tornar al camí de ronda
on fa de sentinella l’ametller,
la caserna del primer petó.

Quan tornin les pluges,
aquesta terra eixuta
deixarà d’estar clivellada,
per tornar a delectar-nos
amb el suau bressol verd
de les ones espigades.

De tant en tant

De tant en tant,
cerco la metamorfosi
dels dies impresos
als fulls del calendari.

Escolto un vent que,
sense escarafalls,
esfulla arbres, mentre
jo esfullo somnis.

Intento escriure
amb la màxima dignitat
i llegeixo com si fos
encara alumne d’escola.

De tant en tant,
veig la mort, neguitosa,
passejar amunt i avall,
sense aturar-se enlloc.

De tant en tant...,
aparco els meus somnis
i li faig retret a tort
a la neguitosa mort.

A dia d’avui, aquest blog de “El pensador de la vida” ha assolit les vuitanta mil visites. Gràcies a totes i tots per fer-ho possible.

“No existeix millor pregunta que una mirada, ni millor resposta que un somriure”

La mentida

Es pot definir la mentida com l’expressió o manifestació contrària al que una persona sap, pensa o sent. El nazi Joseph Goebbels deia: “Una mentida repetida mil vegades es transforma en una veritat”. També és famós l’anomenat paradigma de la pos-veritat que diu: “Menteix, menteix, menteix que alguna cosa queda”. La mentida també la podem relacionar amb l’engany; de fet, s’utilitzen com a sinònims. La diferència radica en que l’engany porta a la pràctica la mentida. Hi ha moltes formes i classes de mentida, però totes elles les podem agrupar en tres grups: Mentida d’acció, mentida per omissió i mentida per reserva mental.

Mentida d’acció
És una mentida directa que busca falsejar la realitat i enganyar a la persona, abusant de la seva ingenuïtat o credibilitat. Moltes vegades aquesta mentida utilitza el morb social per potenciar-la i desplegar-la. Els fakes de les xarxes socials són un bon exemple.

Mentida per omissió
És aquella mentida que es fa quan no s’expressa tota la informació que es té. Normalment s’amaga la informació més rellevant. Un exemple d’aquesta mentida és quan es treu una frase de context amb intenció de desvirtuar i manipular la informació (alguns polítics són autèntics mestres d’aquest tipus de mentida). Altra variant és, per exemple, la conspiració del silenci, que es fa entre el metge i els familiars d’un malalt, deixant aquest malalt sense una informació (a la que té dret) sobre la seva situació i malaltia. La qual cosa és denunciable.

Mentida per reserva mental
La reserva mental constitueix una divergència conscient entre la declaració d’una voluntat i la voluntat interna, que exterioritza un fet diferent al desitjat. Un exemple típic el tenim en algunes nul·litats matrimonials canòniques.

Per últim cal acollir-se a la dita que diu: “Hi ha moltes formes de mentir, però només hi ha una forma de dir la veritat”.

Ressaca oncològica

Amb el vaixell oncològic,
navego pel mar hospitalari
i, tard o d’hora, surt
l’onatge que bressola
la ressaca oncològica.

MÉS CITES DEL PENSADOR DE LA VIDA

En un parell d’ocasions em van preguntar en quina universitat havia estudiat filosofia, la meva resposta va ser immediata: “A la mateixa universitat que Sòcrates, Sidharta i Confuci”

“Preuada és la vida viscuda, si està envoltada d’amor”

“Per a un malalt, l’ara deixa de ser temps primordial i l’ara s’esdevé temps per viure’l”

“Perduda tota esperança, deixo de buscar-te i que el destí faci per mi el camí que vulgui”

“Si no vols ser pessebrista, surt del ramat”

“Mica en mica, els nostres referents es van morint i ens anem quedant com a orfes intel·lectuals, malgrat que nosaltres mateixos volguem ser referents”

“Els malalts som dos telediaris, després deixem de ser notícia”

“La complicitat que hi ha entre avis i néts, deixa fora de joc als pares”

“Per solucionar un problema només hi ha un camí, plantejar correctament el problema”

La mirada

Reblo conjurs i embruixos
per fondre la calamarsa
i esborrar la tempesta.

Esquerdes de llum
esbocinen núvols
per on surt el llampec.

Brogit d’abelles,
brogit de paraules
i doll d’aiguaneix.

I a les pupil·les,
l’esguard i congost
d’una mirada.

“Sigui quina sigui la disciplina, rere un gran artista sempre hi trobaràs un poeta”

Sobreviure

Tinc la pell d’escorça
i plena d’escates.
Així, faig escut
pel combat quotidià.

Destrio emocions
a l’areny del cor
i desvetllo somnis
per tal de sobreviure.

El mirall del cel

Dellà l’horitzó,
serpeja i fueteja
la nit més negra.

Sota l’hostilitat
d’un vell secret,
busco una resposta.

Pam a pam, apamo
rostoll de paraules
dins un diccionari dallat.

Fins l’última arrel,
ressegueixo la crida
del meu pensament.

I a trenc d’alba,
al mirall del cel,
veig el meu rostre.

“Envellim no quan se’ns arruga la pell, sinó quan s’arruguen els nostres somnis i l’esperança”  (Anònim)

Dualitats

(Lingüístiques o manipulatives)

Diem islamofòbia, però no diem cristianofòbia.

Diem europeus, però no diem africans (diem moros i negres)

Diem masclisme, però no diem femellisme.

Diem incident, però no diem error o equivocació.

Diem accident, però no diem qui és el culpable.

Diem alcohòlic o fumador, però no diem drogoaddicte legal.

Diem professional de la salut, però no diem professional de la malaltia.

Diem Doctor al metge, però no li diem Llicenciat (si ho fem amb el farmacèutic)

A Europa, els partits republicans són d’esquerres. A Estats Units, el partit republicà és de dretes.

Diem democràcia, però les llistes de votació són tancades i bloquejades.

Diem tots som iguals davant la llei, però no tots som iguals quan s’aplica la llei.

I un llarg etcètera. Sí, vivim en una societat dualista i maniquea.

Redempció

Un vent suau grata
el cel rogenc de Tardor,
és sang de tempesta
i preludi de silenci,
quan la nit desdibuixa
un paisatge que porta
segles redimint-se.

“Les persones que no són sensibles, difícilment els hi pot agradar la poesia”

Reclam

La poma i la sageta.
L’arbre i el bosc.
La llum i la foscor.
Solitud de joventut
en el gorg del temps
que tot s’ho empassa.

Intuïció

Sóc una mica...
llegidor de l’avenir.
No es tracta de
desxifrar el futur,
ni tan sols d’endevinar-lo;
es tracta d’intuïció,
com quan l’ocell vola
pel cel i tot ho veu.

“Homenatge a dones de cançons o a cançons de dones: Eloise, Caroline, Candy; Dolors, Angie, Aurora; Barbara Ann, Betty Davis, Eleonore; Raquel, Johnny and Mary; Lola, Lucy, Ninette; Mamy Blue, Nena, Nina; Santa Lucía, Sara i un llarg i generós etc.”

Dia a dia

De sobte,
una borrasca intel·lectual
em porta una galerna
que m’esfilagarsa
la pau quotidiana,
com si fos l’entramat
d’una xarxa d’aiguamoll.

Esperit enllà,
surt, del seu amagatall,
el poruc esforç,
per preservar
els colors i coloraines
que solem assignar
al nostre dia a dia.

Etiquetes a la fruita

No acabo d’entendre aquesta moda de ficar petites etiquetes a cada peça de fruita, on es publicita el fructicultor, la cooperativa o qui comercialitza aquesta fruita i la seva procedència. ¿No és suficient publicitat l’etiqueta genèrica que porta la capça o caixa on va tota la fruita? Aquestes etiquetes són autoadhesives; per tant, porten la corresponen pega o cola per poder fixar-les. Com totes les pegues i coles són nocives per a la salut i en algun cas poden arribar a ser susceptibles de provocar un càncer. Jo em pregunto: el ministeri de sanitat té regulada aquesta pràctica? ¿Hi ha alguna normativa, sobre l’etiquetatge i embalatge, que reguli la pràctica d’etiquetar peça a peça tota la fruita?

Mentrestant, aconsello que després de treure l’etiqueta de la fruita, rentar-la a consciència, si s’ha decidit menjar la fruita amb la seva pell.

Paravent emocional

Absència de paraules,
dins un neguit urgent,
amb sentor de capvespre
i petons de paper.

El misteri d’un desig,
arrel melangiosa que
esfulla la boira fosca
del passat, del record.

I al cor, un paravent
per protegir les emocions,
que sempre surten
sense espai ni temps.

“Quan estiguis a punt d’abandonar pensa per què vas començar”  (Anònim)

Un record balb

I em sento condemnat
a una vida sense penes,
sense cel ni infern,
amb destí de rat penat,
sense veure més enllà;
destí de drac d’infantesa,
quan somiàvem a...
deslliurar a la princesa.

I em sento lluny de mi,
un estrany que busca
el seu feixuc equipatge
a cada parada, a cada estació;
tot buscant la cara de benvinguda,
un somriure per a la seducció
i les branques de l’abraçada,
per tornar, com no!, a l’estil balb.

El misteri de l’amor

En el boscatge del misteri,
s’amaga la petjada de l’amor,
la fragància que ens capgira
el laberint de la falsa por:
L’ansietat del somni complert
quan es desxifra aquest misteri:

    L’udol d’una confidència,
    el bufec innocent de sorpresa
    i una fiblada al pit del paradís
    perquè esberli la memòria:

         Cap flat d’ombra,
         cap orgull indolent,
         ni xiulet de llençols
         ni trets de temptació;

només la tendresa de la persona
i l’alegria de no sentir-se orfe;
ja que, podem tornar a descrostar
tots els sentiments vells i nous.

“Si vols somiar, aprèn a interpretar el missatge del somni”

Reviure

(Fes-ho teu)

Mot rere mot,
certifico l’escalf
de les paraules.

Mot per mot,
fico llenya al foc
i, fil per fil,
refilo ton somrís,
amb encaixada
de sentiments.

De cap a cap,
torno a sentir
com l’amor
em fa reviure.

Vida inventada

No vull malviure,
esfullant la margarida
del Sí o No de cada vers.

El meu testament
no és sòlid i està
a tres pams del neguit,
el que mai he vençut.

Per aquesta raó escric,
per inventar una vida,
una vida que sigui la meva.

“Somia en gran i atreveix-te a fracassar”  (Norman Vaughan)

Ploro

De què em serveix plorar?
De re, però ploro.
Ploro per amortir el dol
d’un procés d’adaptació
que mai porta presa.
Ploro, amb pluja d’emocions.

Ploro, perquè la vida
m’ha segrestat l’endogàmic
“...in corpore sano”,
malgrat que encara em quedi
la “mens sana...”
i, com no, un llapis i un paper.

Enyorant la pluja

Tinc el gust metàl·lic
que dóna una medicació.
Mentrestant, esmolo el nou dia
i allibero l’ombra del dubte.
Desitjo que torni la pluja,
la que fendeix la terra,
la que fendeix l’olfacte.

“El realista sempre beu a la font del sentit comú”

Quan crida la nit

Passejo per la platja del record
a trenc de melangia agresta,
quan torna un captard de Ponent
i una marea de lluna plena,
vinçada de llum de marbre
i humida arena d’amor.

     I em crida la nit,
     com crida l’oreneta
     en el seu vol d’estiu
     i capvespre rogenc.
     Ara, faig crit al vent.
     Ara, em crida la nit.

De tornada

Enfilo el camí del secret,
invoco el seu fidel ressò
que n’és fruit de la terra.

La solitud em porta a...
tenir pols als llibres,
mentre s’escolen
totes les preguntes.

Precari equilibri,
aquell que neix del crit,
quan desvetlla l’entranya,
on la pell és més fina.

Llavors, et preguntes:
Qui sóc? On sóc? Per què?
I ja estàs de tornada.

“On acaba l’opinió i on comença l’especulació?”

Escriptura

Marxo!
Sense equipatge,
sense bitllet de tornada,
veient passar andanes
i cap d’elles és la meva.

Marxo!
Ningú m’acomiada,
ningú té prou valor
per afrontar la realitat,
que és meva, que és seva.

Marxo!
Enrere deixo:
avets negres i platejats,
arena i sorra daurades,
música i cants caducats
i poemes escripturats.

Rosari

Sóc peix que neda
pel mar de paraules
i, de sobte, atrapat
a la xarxa de la poesia;
aquella que em dóna
alè, per poder sobreviure,
dins les ones de la malaltia
i al rosari del dia a dia.

“L’experiència no és el que et passa, sinó el que fas amb el que et passa”  (Aldous Huxley)

Acceptar el temps

M’engoleix la rutina
amb un rosari d’instants
que fugen com fuig la vida.

A la llum li segueix la foscor
i altra vegada li segueix
la claror d’una nova llum.

Tinc paraules per reparar
al costat mateix del diccionari,
que tinc a l’abast de la mà.

A vegades fa mal escriure,
perquè has de sortir
del recer de les entranyes.

Cada senyal, cada matís
m’omplen de plenitud,
però també em fan patir.

És estrany tenir només
per company al temps,
mantenir la seva veu

i començar a acceptar
el seu afamat procés
i un veredicte tirànic.

Versos blancs

Ens hem fet...
vassalls de la vida
i serfs de la rutina,
entossudits per viure,
obstinats per gaudir
-al preu que sigui-
el suc de la taronja,
perquè així s’allunya
la pertinaç mort:

Desitgem ser guarits
amb pastilles redemptores,
perquè no volem ser salvats
del nostre nociu estil de vida.
             _______

Quan entro per la porta,
m’agradaria que la por
i l’angoixa sortissin
per la finestra:

Pau i tranquil·litat
són la base de la salut.

“Els ulls no serveixen de res a un cervell cec”  (Proverbi àrab)

Quan torni el somni...

No, no són necessàries paraules,
tot just es necessita silenci
i comprensió, perquè s’aturi
el dolor. Només així se n’anirà
la pena que ens oprimeix.
           ________

Si el que més estimem
no ho podem tenir...;
llavors, que n’és la vida?
           ________

Qui més dóna, més estima.
Lluny queda aquell somni
i, nosaltres, voldríem dormir,
per si torna el somni, somiat.

Hora i quart de crepuscle

Primer, el contorn d’una negra muntanya
que es perfila com si fos un baix relleu,
en el cel gris-blavenc de la primera llum.

Més tard, la tènue llum de l’albada
comença a dibuixar, sense pressa, formes;
aquí una pedra, allà un arbre i, de sobte,
pinta de pàl·lids colors el seu dibuix.

Ho fa amb tot el temps d’una eternitat
i amb l’expertesa de l’artista que,
dia rere dia, pinta el mateix quadre.

Per últim, la muntanya és coronada
amb raigs de sol, que la cobreixen,
fent l’esclat de tota mena de colors,
colors que en són vida, la nostra vida.

“Malauradament, l’important no és el contingut de la llei, l’important és qui i com s’interpreta aquesta llei”

Cor tou

Quan el cor està tou:
pa de pessic de l’esperit
sortit del forn de la tristesa,
on les llàgrimes gorgollen,
font d’impotència, sense sorgir.

El temps queda buit
dins l’eco del pensament,
amb remolí d’emocions
que no troben camí per sortir
d’aquesta cíclica situació.

Ambigüitat

“El rebel mai guanya, però tampoc perd,
perquè sempre lluita. D’això tracta la rebel·lia,
de persistir en la lluita”

La rebel·lia com brot d’estrès
i l’oblit (dins l’arqueologia
d’una memòria, amagada
en un infant) a les palpentes.

El tedi de la sempiterna rutina
i l’altre estrès -el d’incompetència-
que ens embrolla. Me’n vaig, marxo,
exilio la meva ment, no sigui
que la tebiesa em torni a segrestar.
               __________

No sóc partidari d’espais tancats,
ni que siguin grans, ni que siguin
plens de llum, artificial.

Sóc suïcidi de pensament,
perquè tot pensament mor
en el temps. Però, al menys, penso!

No m’importa l’harmonia de la forma
ni el joc d’escacs de la simpatia,
en tinc prou amb el pou del fons, sense fons.

Ah!, i la meva veu està reciclada,
l’escriptura ben apamada i...
tots els somnis fimbrant la nit.

Sí, encara tinc la bona fe d’escriure poesia.

“Si al principi la idea no és absurda, llavors no hi ha esperança per a ella”  (Albert Einstein)

Ras i curt

Per justificar el pacte de finançament amb Catalunya, el pacte s’ha plantejat com un pas cap a la federalització d’Espanya. A mi, sempre em deixa perplex la ingenuïtat (o potser subtil manipulació?) d’alguns polítics, que no se n’adonen que sempre els hi està traint el subconscient. Però, anem a pams:

1.- Fer un estat federal dins una república és relativament senzill, només cal voluntat política i suport social.

2.- Fer un estat federal dins d’una monarquia (parlamentària o no) ja és més difícil i moltes vegades impossible; si, com en el cas d’Espanya, aquesta monarquia està sustentada per un ADN totalment autocràtic.

3.- Canviar una estructura territorial autonòmica per una estructura territorial federal, implica canviar la constitució o (i seria millor) fer una constitució nova. D’aquesta manera, hauria la participació de dones en la seva redacció i així es podria rectificar l’error històric de la constitució masclista actual. Però, desenganyeu-vos, això a Espanya no passarà mai.

A polítics i governants els hi tinc que dir: deixeu de generar falses expectatives i impossibles esperances, que l’únic que fan és generar noves frustracions a molts ciutadans i els hi dóna munició dialèctica a molts altres.

El somni

Després de tot, l’important
no és aconseguir el somni;
l’important és tenir el somni,
la capacitat etèria per sortir
de l’eterna garjola de la rutina,
que ens empresona, i obrir
el cel per ficar-hi el nostre sol.

Els meus espais oberts

(...que el vent de ciutat no em dessagni més...
The boxer – Simon & Garfunkel)

El somni d’una sorra daurada
que amoreja amb les ones,
sota el sol de tots els colors
i guarnida amb roba de festa,
dins un cel blau, en el saló de ball
de l’embruix mediterrani.

L’encanteri del bosc pirinenc
quan avets platejats reflecteixen
el sol i el cant de la cadernera,
sotmesa al fugisser vent del nord
i al renaixent ambient tardoral,
on es bressola la serralada.

La folgada boirina de La Plana,
l’alè de Puf, el drac màgic,
mentre jugàvem i corríem sota
l’aixopluc dels àlbers del riu;
el cuc a amagar i el cuit i parar
de la nostra folla imaginació.

I així, dins un cor franc, és com
es pot gaudir de tants espais oberts
com vides i records hem viscut.

“No donis la culpa a la manca de sort quan el problema és la falta d’actitud”  (Anònim)

Coix

Desfaig poemes
per fer drecera
i per sobreviure
al camí del temps.

Busco dins el pou
l’aigua filosòfica
que, amb sort,
brollarà pel brocal.

Escric per fugir,
escric per lluitar
i escric per no ser
coix intel·lectual.

Resar i desitjar

Verdeja el sembrat
sota llum de migdia.
A la llunyania,
el so d’una campana
convida a l’oració,
segueix el pols del camí.

El fum de xemeneia
ascendeix, resant
i buscant un cel net.
I la remor del riu
prega agenollada
entre bancs de pedra.

Dit i fet, o fet i dit,
entreobro els llavis
per rememorar
un perdut parenostre;
perquè, a vegades
toca resar i a vegades
només toca desitjar.

“Si es vol viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre”  (Emily Dickinson)

El far

He consagrat la solitud
a l’església del silenci,
on constel·lacions d’estels
són paraules llunyanes.

És la nit de la incertesa,
la nit de l’insomni,
que només desitja
l’incendi de l’aurora.

A conjur de diccionari,
fico far a la tempesta,
perquè el meu vaixell
trobi totes les respostes.

Més vida

Fer versos en colors
cada cop que la vida
pinti en blanc i negre.

Dissenyar l’espai amb
l’Arc de Sant Martí,
per on lluirà el sol.

Pentinar raigs de lluna
quan acaronen el blat
a punt per a la sega.

I si queden més somnis,
que sigui, perquè tenim
més vida per viure.

“La poesia està a tot arreu: En el poema, dins la música, en una fotografia, en un quadre; en l’entorn d’un paisatge, dins la posta de sol, en l’amor, en una mirada i en un llarg etc.”

Refugis

Faig pelegrinatge que,
com camí de Sant Jaume,
està farcit d’entrebancs,
de proves i tractaments.

Dono tomb a la moneda
de paraules tècniques
i busco refugis musicals,
poètics i imaginatius.

I cada nou dia és...
un nou dia per viure.

Temps màgic

Obro el llibre dels encanteris
que guardo al prestatge del record,
al costat d’un fat musical,
on les notes del pentagrama
copsen l’espill de l’esperit.

Llegeixo un sortilegi, perquè
la fada del temps em reporti
la temptadora màgia de l’amor
i així torni a viure la meva llibertat,
que l’un-i-vers i el pensament em donen.

“Malauradament, l’important no és la notícia, l’important és qui i com es dóna la notícia”

Paraules al vent

Voldria obrir els calaixos del vent
i ficar-hi les meves paraules,
sota el paraigua de la seva llum.

Voldria nodrir aquesta llar
amb els flams de la soca que
sempre hem emprat per estimar.

Voldria morir sense morir,
per no marxar, per no lacrimar,
i fer jur d’amor amb gonella grega.

Voldria portar roba de festa,
quan, creuant el portal del cel,
rebés el primer bes de benvinguda.

Sí, voldria que les meves paraules,
per sempre més, les guardés el vent.

Nodrir el poema

Salpar de drassana
amb vaixell ple d’idees,
totes atapeïdes
i tremolant de fred,
quan la carcassa
els hi esquitxa gotes
d’aigua salada.

Com nàufrag,
nedo entre les idees,
cerco la que és millor,
aquella que polaritzarà
el meu pensament,
mentre les neurones
grinyolen neguitoses.

Glops de fina pluja,
blancs llençols de sal
i el fogós batec de cor
que sortirà de la balma,
content d’haver trobat
una subtil i fràgil idea
que nodrirà el poema.

“La més estricta justícia no crec que sigui sempre la millor política”  (Abraham Lincoln)

Gaudir Gaudí

Retrobar aquell arc catenari
que branda la meva poesia,
i els maons de l’arc escarser,
sostre amb melangia mediterrània.

Retrobar dos somriures
que en són columnes de l’arc,
quan sostenen el meu ànim,
com si fossin d’en Gaudí.

Ara

Ara, quan el prodigi del vent
s’emporta l’angoixa,
com s’enduu la boira
o el soroll de les paraules.
Ara, faig renunci al dubte,
perquè sóc on sóc
i estic on vull estar.

Ja no pertoca temps passats,
amb el seu toc de malenconia.
Tinc un ínfim territori,
però estic dempeus
i, altra vegada, veig
com el mirall de l’espai
no m’emmascara l’enyor,
quan enfilo un propòsit
amb l’agulla apedaçada
de la meva decisió.

Ara, sento la meva veu
quan es vesteix amb un:
Endavant!
                 Sí, encara
tinc molt per fer;
perquè tot és factible
i tot ho puc estimar.

Lloada sigui la meva sort.

“El naixement i la mort no són dos estats diferents, sinó dos aspectes del mateix estat”  (Mahatma Gandhi)

Passió

(I amb el somriure, la revolta – Lluís Llach)

Sóc un llàtzer insistent
i tinc la revolta com a projecte.
Avorrit de tanta indiferència,
de tantes cròniques absurdes
que sempre em deceben,
mentre la silent malícia
es va dipositant, a poc a poc,
com pols damunt els mobles;
dic adéu! a la companya passió.
Me’n torno a buscar refugi
dins les pàgines d’un bon llibre.

El divorci

Estirat a la gespa humida
amb silenci de cementiri,
absorbeixo raigs de sol,
nascuts dalt la serralada.

Allitat al marbre glacial
d’una o de qualsevol tomba,
gaudeixo raigs de lluna,
tant minvant com creixent.

Palplantat al camí central,
sóc germà de pols i pedra
i em bateja l’efluvi de xiprer,
més vell que jo i més savi.

Estic lluny i estic a prop.
Estic soterrat i estic enlairat.
Així puc veure passat i futur
i també el present fugisser.

Aquest espai de temps i anys
és on l’ànima s’acomiada
d’un cos farcit d’esquerdes;
ja que, el divorci és arribat.

“Cap home és enemic teu. Tots els homes són els teus mestres”  (Proverbi hindú)

Lluny

Estic lluny.
La tristesa no se’n va.
La distància mitiga el dolor
però no hi ha aigua que l’apagui.

Estic lluny, Catalunya,
i no per això estic menys trist.
Ens diuen idealistes?
De quina realitat parlem?

Lluny, enyores
la llarga lluita del passat,
el present indòmit i tossut
i un futur molt incert.

Estic lluny, Catalunya,
i el teu futur de segles és
el futur del nostre poble,
i també és el meu futur.

No dubtis

No ho dubtis, truca.
La meva porta
sempre està oberta.
Truca i entra.

La meva casa és senzilla,
amb l’austeritat del templer
i el sentit comú d’un pensador.

Hi ha poesia a les parets,
poesia musical d’època
i poesia d’amor a l’ambient.

I també hi trobaràs:
el silenci filosòfic que
que la vida dóna per viure.
Sí, no ho dubtis i entra.

“Deixa que la perseverança sigui el teu motor i l’esperança la teva gasolina”  (Jackson Brown Jr)

El somriure de Joani

Dia enterbolit,
sota paraigües de fulles
i arbres de Rambla.
Com a referència:
Alacant.
Com a espai:
música de banda.
I des de l’atzar,
surt una conversa
fluïda i assossegada,
com un riu pel delta.
I rere les paraules:
el teu somriure.
I rere el somriure:
més música.

Gràcies Joani!

La gestió de la por

Tinc veu i vull expressar-me.
Tinc dret a vot i vull votar.

És incomprensible que
polítics, premsa i tertulians
juguin a la dialèctica del gat
i el ratolí per justificar-se,
la seva immaduresa ofèn
la nostra intel·ligència.

Volem ètica, volem democràcia
i volem una constitució
que respecti aquesta ètica
i el poder del poble (democràcia)

No volem un estat representatiu,
volem un estat participatiu.
Avui, més que mai, exigim
llistes obertes i desbloquejades.

Perquè som ciutadans i demòcrates,
reclamem el nostre dret a veu i vot;
no cada quatre anys, sinó cada vegada
que sigui necessari. Sí, volem votar.

Ploro

Ploro,
tot mirant l’horitzó,
on el cel es fa mar
o el mar es fa cel.

Ploro,
per tots els amors
(els meus, els teus)
que hem estimat.

Ploro,
per tot allò que ve,
per tot el que no torna
i pel record perdut.

Ploro,
amb aquesta pluja,
que també plora, per
una terra assedegada.

Ploro,
perquè l’aigua és
el bé més valuós,
la vida més valuosa.

Ploro,
per tu, ploro per mi.
Ploro per Catalunya,
la terra incompresa.

Ploro,
quan estic trist,
quan estic content
i quan m’emociono.

“La comprensió és un carrer de doble sentit”  (Eleanor Roosevelt)

Petons de vellut

Comença el fred. La tardor té ganes.
Durant el dia..., com aquell;
la nit ja és una altra cosa,
em falta escalfor al cos, al cor,
i tendresa. Seria bo tenir
uns bons petons de vellut.

Tot mirant el mar

Aquesta flaire, fresca,
sembla més de tardor
que de marinada.

A l’horitzó llunyà,
el sol s’estira i...
comença a badallar.

Sant Feliu post-romànic,
Guíxols ibèric; i jo,
buscant les meves arrels,

d’un Boadella català,
potser grec ampurià
o, fins i tot, italià.

La mediterrània
sempre retorna a mi
i em fa de nou somiar.

“No estic tan enamorat de les meves pròpies opinions que ignori el que els demés puguin pensar respecte a elles”  (Copèrnic)

On ets?

Per estimar
tot allò
que jo estimo.

I per odiar
tot allò
que jo odio.

El got

Amb glaçons de llàgrimes,
imploro un perdó
que no aconseguiré.

Amb petjades de pelegrí,
demano un camí
que mai caminaré.

Amb esgarip d’òliba,
reclamo a lluna i sol
d‘un bosc que mai serà meu.

Amb esquerdes al pensament,
cerco la autèntica veritat
i un petit got de felicitat.

“L’esperança resideix en els somnis, en la imaginació i el coratge d’aquells que s’atreveixen a convertir els seus somnis en realitat”  (Jonas Salk)

Vida relativa

Viure el dia a dia
amb bon “Carpe diem”,
surant pel negre espai,
a velocitat llum,
on el temps relatiu
et deixa al llindar
de la relativitat;
la relativitat de...
temps i vida.

Yes Sir, I Can Boogie

Per culpa de la Damm, m’he submergit dins els meus LP’s, fins trobar el LP de Baccara. I allà que me’n vaig fins l’any 77, tot sortint d’una adolescència i pubertat i amb una joventut que roda camí de la trentena.

Una cançó, un record. I torna la poesia que els anys han fet florir amb collita de sentiments i emocions, com aquest Yes Sir, I Can Boogie.

Així doncs, gràcies Damm per portar-me i actualitzar una cançó-record del 77 i desitjo que continuï l’exemple, perquè el diable encara segueix a Laredo i tant s’ho val una cançó com l’altra. Publicistes! També heu de recuperar The Devil Sent You To Lorado.

“En quin moment cal renunciar, decidir que ja n’hi ha prou? Realment, només hi ha una resposta. Mai”  (Tabitha Suzuma)

Mariner de riu

M’he equivocat en tantes coses
que necessitaria una altra vida
per rectificar-les i reconduir-les,
enfilant-les com ho fa el raier.

M’he equivocat tantes vegades
que, quan em miro al mirall,
no em conec i penso que hauria
de parlar amb aquest desconegut.

M’he equivocat en tantes coses
que el meu pensament sura riu avall,
per exiliar-se d’idees i aigües mortes.
Però, crec que encara em queda futur.

Sant Joan

Tres dies després del solstici d’estiu, celebrem la nit més curta. La tradició s’imposa per damunt de la ignorància científica.

Bon Sant Joan

“Quin pol·len dels estels fou el nostre bressol?”  (Rosa Fabregat)

El millor poema

Quin títol porta el millor poema? Quin tema exposa el millor poema? És un poema descriptiu o és un poema intimista?És un poema dins dels canons clàssics o és un poema de vers lliure? A quina data va ser escrit? Qui és el seu autor?

On s’està el millor poema? S’està en una biblioteca, en un llibre o sura per internet? Cada poeta ja ha escrit el seu millor poema? Cada editorial ha publicat el millor poema?

Jo crec que el millor poema sempre estarà per escriure.

Societat civil

Seria bo,
descavalcar la ignorància
del polític prepotent.
Sacsejar el seu cervell,
per endreçar neurones
que són endogàmiques.

Al combat,
el puny és tancat,
buit o ple, serf,
amb rauxa i plany
per no jubilar la lluita,
quan bufa la impotència.

Seria bo,
que la societat civil
abanderés la política,
marcant-li el camí
al polític d’ofici,
per fiscalitzar-lo.

“Tot el que es menja sense necessitat, es roba a l’estómac dels pobres”  (Mahatma Gandhi)

Temps mort

Vaig al tanatori,
on la mort
té el seu temps.

Estic allí,
tranquil, esperant,
fent... temps mort.

Tic-tac

Tic-tac a cada segon,
on el ritme del temps
n’és metrònom musical.

Segon a segon, tic-tac,
com cansada tortuga,
la vida transita lenta.

I un rellotge de sol,
sense tic-tac, ens recorda
l’ombra horària del sol.

Tic-tac a cada batec,
on el rellotge cor s’adapta
a la vida i al temps.

“El savi no diu mai tot el que pensa, però sempre pensa tot el que diu”  (Aristòtil)

Blanc i blau

Aquest ramat de núvols
que pasturen pel prat
d’un cel blau de mar.

Aquests trossos de cotó,
esbargits per aquest tros blau,
com fileres d’enciam.

Aquesta visió perduda,
buscant el blanc i blau
de la nostra infantesa.

Caliu de poesia

I no em sap cap greu,
donar-li el tomb a la vida.

Resseguir cada dia
el mateix camí.
Sentir-me més,
o menys, feliç.

I no em sap cap greu
ser poeta estigmatitzat,

quan fico de palesa
totes les injustícies,
totes les estupideses,
amb caliu de poesia.

“El cos humà és el carruatge; el jo, l’home que el condueix; el pensament són les regnes, i els sentiments, els cavalls”  (Plató)

Buscar o no buscar

Em passo la vida
fugint, viatjant.
Tinc la il·lusió que
estic buscant
i el desencís
de no trobar.

A Violeta Parra

Tornar als disset
per poder donar
gràcies a la vida,
pel poc o molt
que m’ha donat.

Tornar als disset
amb la lliçó apresa
i dir-li al nou camí
que no em fiqui
costes ni entrebancs.

Tornar als disset
per fer-ne vint-i-set
i els trenta-set
amb la persona
dels cinquanta-set.

Gràcies als disset!
que donen vida
als setanta-un.

“Estar preparat és important, saber esperar-ho encara més, però aprofitar el moment adequat és la clau de la vida”  (Arthur Schnitzler)

Diluint

Espolsa el teu dolor.
Enregistra la predicció,
l’efusió de l’amor,
on es dilueix la solitud.

Sant tornem-hi

De re ens serveix, renegar
del miratge de la vida,
ni esperar que un miracle
ordeni i arregli les coses.

Sant tornem-hi.
Dis-me descregut,
perquè tinc un precepte
que liqua el meu enyor.

Sant tornem-hi,
per retrobar la pregària
a ritme de quietud,
tot traspuant la tristesa.

Sant tornem-hi.
Dis-me foll, perquè...
descompto cada somni
en cada esmorteïda nit.

De re serveix, mirar-se
en l’espill del futur,
si l’espill del passat
està trencat i esmicolat.

“El bosc seria molt trist si només cantessin els ocells que millor ho fan”  (R. Tagore)

L’amor en el desamor

Estimo la poesia,
la seva insolència crítica,
la incògnita de cada vers
i el seu simulacre de felicitat.

Estimo la música,
la cadència poètica de notes,
ritme de nit, lluna i estels,
amb melodia de firmament.

Estimo la fotografia,
la seva poesia plàstica,
el satèl·lit cromàtic que
l’envolta de llum i color.

Estimo els espais oberts,
on s’aplega la natura
i els éssers fills seus:
la poesia primigènia.

I estimo, perquè estimar
és, i serà, poesia del cor
i balança per equilibrar
la raó de la racionalitat.

Paleta de colors

Dins cel blanc,
núvols negres
gesten pluja
de primavera.

Arraulits coloms
bressolen silencis,
damunt branques
humides de record.

Poesia de primavera.
Poesia de tardor.
Aroma de bosc
i paleta de colors.

“Les idees són fàcils, implementar-les és el difícil”  (Guy Kawasaki)

Veus de natura

Escolta el sospir del vent
i el brunzit de fulles.

Escolta el tro del llamp
i el xiuxiueig de la pluja.

Escolta el cric-cric del grill
i la remor del riu.

Escolta totes aquestes veus
i escolta la veu del cor.

Efímer silenci

L’univers (l’un i el vers)
té vocació musical,
com tempteig de fantasia
i ciència alquímica.

Bussejant per l’espai,
es troba vitalitat d’astres,
la seva fonètica, on
la hipnòtica imaginació
mou la sensibilitat del somni,
com pregària d’etern enyor
o miratge del nostre ànim,
dins d’aquest buit galàctic.

Llavors, l’esperit pot cercar
el seu ritme i la seva melodia
en un fonedís i efímer silenci.

“Cap home és el bastant bo per governar a altres sense el seu consentiment”  (Abraham Lincoln)

Sense tornada

Tot queda i tot passa.

El pensament no torna
a sorgir per l’endret
de la memòria. No,
no hi ha camins de tornada.

El cel és el mateix,
la terra no. Al present
(el que tenim) se li dóna
compendi de futur.

Anem massa a corre-cuita
i sovint no tenim
temps per reflexionar.
Les decisions d’avui són
els estigmes de demà.